Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.

Kochira wa Queirós-san desu

Al llarg de més de set-centes pàgines Queirós ens ofereix una magnífica història amb aires de tragèdia clàssica, però sense tragèdia, és clar, que Lisboa no es Tebes. Una història que es desplega enlluernadora, sense amagar en cap moment les seves cartes, doncs de bon inici podem imaginar perfectament el final. Però ens equivocaríem si penséssim que Els Maia és aquesta història d'adulteri i incest, de desvagats i diletants, de fatxendes i politicastres, doncs el veritable prodigi de la novel·la és el darrer capítol, un cop tot ja ha passat. Trenta-una pàgines en les que Carlos i Ega passegen pels familiars carrers de Lisboa recordant els llocs comuns de la seva joventut, reconeixent no ja el seu fracàs, sinó la ridiculesa dels seus anhels, de qualsevol anhel, fins que Queirós, trapella, els fa sortir esperitats rere un tramvia, doncs fan tard, un cop que tots dos han convingut que la teoria definitiva de l’existència és no córrer al darrere de res.

És el mateix que recordo d'una altra novel·la memorable, L'educació sentimental de Flaubert, també amb un final de derrota inevitable, quan tots dos protagonistes, Frédéric i Deslauriers, recorden el dia més feliç de les seves vides, aquell en què, ben joves, van al bordell del seu poble a perdre la virginitat, però els nervis i la por els fan fugir corrents.

Kore wa hon desu ka

A raó d’un per pàgina, i de pàgines hi ha més de set-centes, trobo tot tipus d’errors, d’habitud la manca del preceptiu espai en blanc entre paraules. També trobo salts de línia on no correspon, línies de text repetides, línies senceres amb les paraules encadellades sense cap espai en blanc, talmenthaguéssimdescriuresempredaquestamanera, i, potser per compensar, paraules arbitràriament separades, ai xí. Sens dubte, i mirin que jo sóc amic del dubte, puc afirmar que l’edició de Els Maia publicada per l’editorial Funambulista és, de llarg, el llibre amb més errates que mai he tingut a les mans.

Una descurança en la feina per part de l’editorial que no es mereix l’autor, l’excel·lent Eça de Queirós; ni el traductor, el senyor Manuel Lobo; encara menys els lectors, entre els que m’incloc, a qui se’ls deu un respecte que la indústria editorial sembla haver oblidat darrerament. Cues de pansa, doncs, pels senyors funambulistes.

Do-yōbi ni Laie ni ikimashita

Dissabte, vigília de reis, visito Laie, on l’atzar em retorna als anys infantils en què la màgia d’orient ho feia tot possible, fins i tot que a la taula de novetats trobi el millor dels regals, els Maia, d’Eça de Queirós, editat en llemosí per Funambulista, segell editorial domiciliat a la bonica ciutat de Madrid.

I camí de casa, encara escèptic, no puc evitar de pensar que empeny a una empresa madrilenya a perdre diners en l’edició d’una traducció al català d’un clàssic de la literatura portuguesa del segle XIX, doncs no tinc ganes de pensar com és possible que, del 1888 ençà, any de publicació de l’original portuguès, cap editorial catalana hagi tingut la mateixa pensada.