dijous, 4 de desembre del 2014

Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.