dijous, 27 de novembre de 2014

Viena ni imashita (I)

Hi ha qui és de l'opinió que en la representació d'una òpera només importen els cantants i l'orquestra. Jo, en canvi, sóc de l'opinió que la posada en escena resulta cabdal.

Els cantants i l'orquestra potser serien com les paraules que conformen un text, certament importants, però allò verament decisiu és la lectura que es fa d'aquest text, essent precisament la lectura la posada en escena. De què ens serveix anar repetint paraules si no parem atenció al seu significat? si no reflexionem sobre aquest significat? si no relacionem aquest significat amb tot allò que potser som? si no valorem la correspondència entre significat i significant? si a partir de tot plegat no anem més enllà?

És per tot això que la representació d'ahir d'Arabella al Gran Teatre del Liceu fou magnífica. Magnífica, encara que l'orquestra no passes de correcta, que ja és molt. Magnífica, encara que els cantants resultessin discrets. Magnífica, tot i la incomoditat de la butaca i les impertinències del meu veí. Magnífica, en definitiva, per la posada en escena del senyor Loy, Christof Loy, per motius que potser més endavant seré capaç d'explicar.