dimarts, 11 de novembre del 2014

Kotoba, kotoba, kotoba

Sovint, en provar d'explicar-me, m'adono que en exposar amb paraules allò que crec pensar no faig més que construir una ficció. Una ficció que potser sí que guarda alguna relació amb allò que crec pensar, però que paraula a paraula m'allunya d'allò que fins feia ben poc creia jo pensar i em porta cap a paratges certament ignots però molt sovint llaminers. I és aleshores que de vegades em dono a les paraules fent-me meu el seu significat, talment el seu significat fos allò que fins feia ben poc creia jo pensar, i és just a partir d'aquell moment que potser cofoi de poder explicar allò que ara sí crec pensar, em reafirmo en tot allò que dic i començo a cercar arguments, no pas per convèncer ningú d'allò que dic, sinó per convèncer-me a mi mateix que sí, que són just aquelles paraules, i no pas cap altra, les que signifiquen allò que crec pensar.

Altres cops, en canvi, en adonar-me de com les paraules m'allunyen d'allò que crec pensar guardo silenci, i encara que aleshores el meu interlocutor es posi a parlar en creure que jo he callat per deixar-lo enraonar a ell, jo no només deixo de parlar sinó també d'escoltar, i provo, endebades, de recular per recuperar allò que fins feia un moment creia pensar. Però les paraules ja dites em prenen amb força i em barren el pas, geloses de tot allò que no signifiquen, doncs res de més possessiu que la paraula.