dissabte, 15 de novembre de 2014

Hon o kaimashita (II)

Fins fa unes poques hores el nom de Cèlia Suñol m'era del tot desconegut. I encara m'ho era més el títol de la que se'm presentava com la seva primera novel·la, Primera part, de la que no recordo haver tingut jo mai cap notícia. Potser aquells que es dediquen professionalment al món de les lletres podrien ara exclamar-se i dir, Cèlia Suñol, i tant! i recordar com l'esmentada Primera part va ser guardonada amb l'anecdòtic premi Joanot Martorell l'any 1947. Però la meva activitat professional no té res a veure amb el món de les lletres i les seves anècdotes, i per mi el de Cèlia Suñol més aviat podria ser el nom i cognom d'alguna descendent d'aquell president del Futbol Club Barcelona afusellat per soldats franquistes l'any mil nou-cents trenta-sis.

No obstant això, dos són els motius que no només m'han dut a fer la compra de l'esmentada novel·la quan l'he vista a la taula de novetats d'una certa llibreria del carrer Gran, sinó que també em duran a fer-ne la lectura ben aviat: primer, allò que es pot llegir a la contraportada del llibre, una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se, i ja saben vostès com de preuades em són les novel·les l'acció o la inacció de les quals es desenvolupa total o parcialment dins els estrictes límits d'un sanatori antituberculós; i, segon, que la novel·la ha estat editada pel senyor Raventós. Motius, convindran amb mi, del tot concloents. Ambdós.