divendres, 21 de novembre de 2014

Ikite imasu ka

I si d'habitud ja no m'agrada haver de tractar amb tots aquells que encara són vius, encara m'agrada menys fer-ho amb aquells que ja són morts. I tant me fa que siguin traspassats de fa poc o que la putridesa ja s'hagi ensenyorit del seu cos, que siguin mascles o femelles, grans o petis, llecs o lletrats... tots em desplauen per igual, sense excepció, i se'm fa d'allò més malagradós trobar-me'ls a la parada del vint-i-dos o del catorze, a la cua de la fleca o de la filmoteca, a l'ascensor de casa o a la cantonada del carrer Gran.

I és que en haver-los de tractar, en intercanviar amb ells les inevitables fórmules de cortesia, en escoltar les seves paraules i observar els seus gestos, en endevinar els seus menyspreables afanys i en veure'ls en tantes coses iguals a mi mateix, no puc evitar que una potser enutjosa idea s'ensenyoreixi del meu pensament, i si també jo ja fos mort?