dimecres, 19 de novembre de 2014

Basu de ikimasu (V)

I és la característica i poc discreta fressa que fan els adolescents en desplaçar-se plegats, la que em destorba de l'agradosa lectura i em fa adonar-me que l'autobús on faig estada ha estat ocupat per una canilla d'adolescent hostils fora de qualsevol control. I si bé és cert que els adolescents van acompanyats de dues persones adultes de sexe femení, aquestes dues persones no semblen exercir cap tipus d'autoritat sobre els que imagino són els seus potser no gaire amatents deixebles. Així, quan una de les persones adultes que acompanyen als adolescents els hi diu que no cridin, que amb els seus crits destorben a la resta de passatgers de l'autobús, la cridòria dels adolescents resta del tot aliena al significat de les paraules que els hi són adreçades i els crits es continuen repetint amb eixordadora constància. De la mateixa manera, quan és l'altre persona adulta que els companya qui els hi diu que no escoltin música a tot drap, el volum del soroll que ix dels seus dispositius mòbils no minva pas, ni poc ni molt, gens. I quan són ambdues persones adultes les que diuen als adolescents que no s'empenyin ni es donin cops, no pas per això cessen cops o empentes.

És potser per tot això que quan les dues persones adultes diuen als adolescents que es preparin per baixar, que la propera parada és la seva, no em sorprèn gens que en fer l'autobús la corresponent aturada només hi davallin les dues persones adultes de sexe femení, restant la canilla d'adolescents dalt de l'autobús, incapaç d'adonar-se de la fugida de les seves acompanyants, que incrèdules pel seu inesperat alliberament poc sabran que fer de la llibertat aconseguida.

I és a partir d'aleshores que l'autobús on faig estada restarà ocupat per sempre més per la canilla d'adolescents, que desplaçant-se sense pausa pels carrers de la ciutat enmig de crits i empentes, cops i reggaetón, esdevindrà el mundialment famós autobús dels adolescents perduts, aquells a qui mai ningú no va voler retrobar.