divendres, 14 de novembre de 2014

Atarashī desu ka, furui desu ka

... són mots plens de suaus inflexions que porten al record tardes colossals de quan el món, fa milers d'anys, ja era vell, escriu Xuan Bello al primer paràgraf de La neu i altres complements circumstancials, per tot seguit, després d'un punt i seguit, afegir... a remor dels segles d'un món que, després de tanta història, continua essent nou.

I són potser les paraules de més amunt un exemple paradigmàtic d'allò que avui em plau anomenar literatura oximorònica, això és, literatura no només capaç de dir alhora una cosa i la seva contrària, sinó de fer que de l'aparent antítesis brolli una mena de síntesi (hegeliana, tal com sempre acostumem a dir tots aquells que no hem llegit mai Hegel) que englobi i superi ambdós termes, doncs convindran amb mi que resulta innegable que fa milers d'anys el món ja era vell, però que després de tanta història continua essent, com no pot ser altrament, nou.