dijous, 6 de novembre de 2014

Kyō no monogatari

Avui m'ha plagut imaginar una història abjecte i vergonyant, el protagonista de la qual, mancat de qualsevol escrúpol moral, no s'estalviava cap ferotgia a l'hora d'assolir tot allò que creia desitjar. Alhora també he imaginat que els desitjos del protagonista de la història que m'ha plagut imaginar resultaven certament absurds i mancats de tota sensatesa, doncs fora de perjudicar en forta mesura a molts, cap benefici reportaven a ningú, ni tan sols al ja prou esmentat protagonista, que més aviat resultava també damnat per les seves inhumanes accions. I és potser per això que m'he imaginat al protagonista de la història finalment captiu, amb una multitud d'indignats ciutadans omplint els carrers per on havia de passar el carruatge que l'havia de portar al cadafal. I tot seguit he imaginat com al pas del carruatge que portava al protagonista de la història al cadafal, els ciutadans s'esbravaven amb tot tipus de grolleries, i no eren pocs els que tractaven de superar el cordó de guàrdies armats que endebades provaven de mantenir l'ordre, amb l'evident objectiu d'escometre amb gran violència al ja prou esmentat protagonista, al que potser convindria donar un nom, si més no per alleugerir la narració de la història que avui m'ha plagut imaginar. I encara que això no ho hagi pas imaginat, ara em plau anomenar Pere al protagonista de la narració, i és així com m'he imaginat a qui ara anomeno Pere ben cofoi dalt del cadafal, amb la gruixuda corda nuada al coll, a l'espera que el botxí accionés el mecanisme d'obertura de la trapa que l'hauria de fer caure al buit amb l'objectiu que la gruixuda corda nuada al coll l'escanyés fins a la molt merescuda mort. I encara m'he imaginat a aquell a qui ara anomeno Pere del tot satisfet, en contemplar l'esponerós fruit de la llavor sembrada.