Avui un desconegut m'ha aturat al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc i m'ha parlat del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís. I en les paraules del desconegut tot resultava clar i evident, d'una simplicitat que esborronava: el culte al cos ens porta de pet a l'infern, que és la terra, i el culte de l'ànima al paradís, que és el cel. Res de nou, doncs, sota la capa del sol. Era aleshores menester, segons les sentides paraules del desconegut, renunciar al cos per salvar l'ànima i així poder sojornar per sempre més al paradís. I tot seguit, amb paraules vehements i sentides, el desconegut m'ha exhortat a llevar-me la vida per tal de poder-me guanyar el molt desitjable paradís, doncs els suïcides, perorava el desconegut, són sempre rebuts pels Déus amb joia i alegria. Jo, és clar, persona de vegades amatent al benestar del proïsme, enlloc de servir-me de l'esmolat glavi per llevar-me'n la meva, de vida, m'he estimat més disposar-ne de la del filantròpic desconegut per fer-li així obsequi del sempre agradós paradís, insensata utopia que molts semblen desitjar, com ara un cert desconegut que avui ha tingut la sort, o no, d'aturar-me al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc per parlar-me del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada