Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.

Gimfarrer-san wa sensō no yūsha desu

Avui he somniat que Pere Gimfarrer era una heroi de guerra. El nostre escamot era a França, en temps de la Blitzkrieg, i teníem encomanada la missió d'ocupar una morera, arbre caducifoli de la família de les moràcies, de fulles dentades i flors en espigues. L'arbre, no massa gran però tampoc petit, estava infestat de soldats alemanys que s'ocultaven en el seu fullatge, d'una densitat extraordinària. I sense pensar-s'ho gens, tot i l'evident perill, en Pere Gimfarrer sortí a camp descobert i s'atansà a l'arbre tot declamant melòdics versos en llengua alemanya. Rilke? Hofmannsthal? potser Goethe? no ho sé, però el cas és que els soldats alemanys baixaren de l'arbre i feren rotllana al voltat de l'heroic poeta, que pres per les muses continuava declamant, Blühte nicht, daß ihn, em semblà reconèixer, potser un dels sonets a Orfeu de Rilke. Fou aleshores que nosaltres, la resta de l'escamot, aprofitàrem per enfilar-nos pel tronc i ocuparem la morera, donant així compliment a l'ordre rebuda.