Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Chotto matte kudasai (IV)

Tenia una biblioteca de llibres d’art grandiosos que omplien una de les parets de l’estudi; els havia anat acumulant i estudiant al llarg de la seva vida, però ara no podia asseure’s a la seva butaca de lectura i girar les pàgines d’algun d’aquests llibres sense sentir-se ridícul. L’engany –tal com creia ara– havia perdut força, de manera que els llibres només magnificaven el concepte d’amateur absolutament ridícul que tenia d’ell mateix i la falsedat de l’afany al qual havia dedicat la seva jubilació.

Escriu Philip Roth a Elegia, la seva darrera novel·la.

I bé, potser la meva biblioteca no és farcida de grandiosos llibres d’art, ni estic jubilat, i tot, poc o res, tant és, tinc a veure amb l'innominat protagonista de la novel·la... no obstant això, la ridiculesa és, sens dubte, compartida.