Jònia ni imasu

És ver i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus. Si bé també és cert que sóc el favorit d'uns Déus remots, feliçment oblidats per tothom i bandejats de fa temps de llurs temples. Però tot i que les seves estàtues siguin trossejades i llurs oficiants colgats, jo els servo en el meu pensament i ells encara m'estimen, i sovint el record de llurs mèrits m'agombola en la malaurança i em tempera en la eufòria, em dreça en la incertesa i em priva de la follia. És ver, doncs, i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus.

Termòpiles ni ikimasu (III)

I compren retsina, molta, tanta, que acabem embriagats, perduda ja tota esperança, pels carrers de la veïna Mólos. I és aleshores que sentim un fort rebombori, i com una gran multitud, cridanera i esvalotadora, s'apropa fent exhibició de draperia vermella i negra. Els perses, potser? em pregunto. Però encara que jo sigui alt i esprimatxat, i el taxista que m'acompanya baix i rabassut, tinc prou seny com per no confondre molins amb gegants, doncs no és aquest el tema, avui. I asseguts en un portal, amb la darrera ampolla a les mans, veiem com arriben els manifestants, doncs això són, manifestants que protesten per la situació del país, com si ells mateixos no fossin responsables de llurs vides, angelets, i com al seu davant la policia forma en rengles compactes, talment hoplites de belles gamberes protegits amb escuts de plàstic i armats amb bastons de goma.

És aleshores que tot i l'embriaguesa, admirant el bonic ball de bastons grec, recordo uns versos de Kavafis mancats de goig traduïts pel doctor Riba, i decideixo tornar cap a casa, capcot, desprès d'abandonar les divines armes en el contenidor de runa d'una obra propera, amb un sol pensament al cap, i de mi ara que serà, sense perses?

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.