dimecres, 31 d’octubre del 2012

Ondori to mendori

Tites, tites, tites! em plauria que em cridessin, talment hom acostumava a adreçar-se a l'aviram quan aquest la campava amb una certa aparença de llibertat, ja fos a l'era o al corral. Avui dia, però, es prou sabut que l'aviram acostuma a viure reclòs en amuntegaments i estretors que poc conviden a campar-la, i que ja ningú no s'adreça a gallines o pollastres fent servir tan sonora onomatopeia, ni tan sols els infants, que abans creurien que hom parla amb les gallines de l'òrgan encarregat de la micció en els mascles (i que en ferma erecció serveix per la gustosa colga), que no pas les crida per oferir-lis el saborós pinso.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Tenran-kai o hōmon shimasu

En els petits escrits que donen notícia de la vida i mèrits dels autors de les obres exposades, es repetix fins a l'extenuació que aquests consideraven el procés creatiu que seguien molt més important que no pas el resultat final obtingut, fruït més de l'atzar i les circumstàncies que no pas de la seva voluntat executora. L'obra, doncs, tal com crec entendre, no seria més que un enutjós residu que hagués hagut de ser abandonat d'immediat, i que de cap de les maneres hauria d'ocupar cap espai en un museu, ni enlloc, més enllà d'un abocador d'escombraries o una planta de reciclatge. És així que considero un acte de justícia prendre un cop més les divines armes i començar a estripar les obres exposades, que no fan més que trair l'esperit dels seus autors. Així em guanyaria l'admiració de la resta de visitants de l'exposició, que tot seguit, i gràcies a les modernes tecnologies de la comunicació, no trigarien a difondre les imatges de la meva intervenció arreu del planeta mitjançant diverses i variades xarxes socials, en una mena de happening que no podria més que merèixer l'entusiasta aprovació dels autors de les obres estripades.

Però el meu és un pensament d'una tal obvietat que no puc més que aturar el braç, desar l'esmolat glavi i anar passant, doncs bé encara haig d'anar a comprar els saborosos fideus del dinar.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Kore wa ikura desu ka (II)

Però ara faltaria que algú, deixant de banda la seva incidència extraliterària i el personatge, es llegís Pla honestament. Si algú em pagués per fer-ho, m’hi posaria jo mateix, llegeixo en una entrevista a Toni Sala, al Núvol, amb motiu de la publicació d'uns llibres seus.

I a les paraules del senyor Sala, que em semblen dites sense ironia, crec trobar la millor metàfora de tot allò que fa no poc temps que ens corseca: aquest no fer res (ni tan sols llegir) si no és a canvi de diners, aquest acceptar (sovint exigir) diners de qui sigui, aquest creure a ulls clucs en la pròpia honestedat, i aquest envanir-se per tot plegat.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Nazo (IV)

El meu reialme te les dimensions de l'univers i el meu desig no té límits. Camino sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu. M'anomenen C......

I bé puc proposar un bonic enigma aprofitant-me de les paraules que escriu Flaubert, encara a Les temptacions de sant Antoni, per si a algú li plau provar d'endevinar, sense deixar-se enganyar pel discutible ús de la majúscula, qui o què camina sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Chikatetsu no onna no hito

Aquest matí, en una de les andanes de l'estació de Paral·lel, he vist com una noia d'abillament poc convencional premia el botó de l'intercomunicador que acostuma a haver a les andanes per poder parlar, en cas de necessitat, amb el personal de Transports Metropolitans de Barcelona que roman a l'estació de torn. Un fet certament excepcional, en ser aquest el primer cop, en molts anys de fer servir els transports públics, que he vist a algú fer ús d'un d'aquests botons.

Però l'andana, més plena del que és habitual per causa dels retards provocats per la vaga dels treballadors de TMB, no semblava oferir cap motiu d'excepcionalitat que pogués justificar l'ús del intercomunicador, i de seguida se m'ha fet evident que la noia no volia comunicar cap incidència, només expressar les seves queixes a qui fos que l'escoltés. Així, amb paraules certament grolleres i fent servir la llengua pròpia del país que voldria veí, la noia ha lamentat que amb motiu de la vaga ja esmentada, els responsables de l'estació no permetessin l'entrada gratuïta a tots els usuaris, qualificant el servei ofert de deplorable i el preu d'abusiu. Tot això dit amb paraules d'una major expressivitat que no pas les meves, i amb el característic to de veu d'aquells que se saben posseïdors d'alguna veritat revelada només accessible als iniciats, entre els quals temo no comptar-me.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Monogoto o shinjite irimasu ka

Creu en la realitat de les coses, com les bèsties, fa dir Flaubert a un dels seus personatges, un tal Apol·loni, que manlleva el nom i la persona a Apol·loni de Tíana, filòsof pitagòric de qui s'expliquen no poques enraonies.

I tot i que encara són moltes més les coses que Flaubert fa dir als innúmers personatges que farceixen les pàgines de Les temptacions de Sant Antoni, potser no és endebades la pietat que Flaubert sembla mostrar per aquells que, com les bèsties, creuen en la realitat de les coses, ànimes simples que en temps de Flaubert exercien la crítica literària i no dubtaven a qualificar al mateix Flaubert d'autor realista, això és, relatiu o pertanyent al realisme.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Megane-ya ni ikimasu

En mancar-me una de les dues petites plaquetes de suport del pont de les ulleres, em veig en la necessitat d'anar a una òptica a cercar el necessari recanvi. Res de més fàcil, doncs just al costat del portal de casa n'hi ha una amb el característic rètol en bandera que simula unes ulleres. Però no cal pensar-s'ho gaire per veure l'erroni d'aquesta opció. L'òptic de l'òptica del costat de casa sempre és a la porta del seu establiment, uns cops fumant, d'altres escombrant, d'habitud contemplant el pas del temps i dels vianants, i això fa que cada cop que entro i surto de casa jo el vegi a ell i ell em vegi a mi, sense que fins ara hi hagi hagut motius per intercanviar cap salutació. Si ara jo entrés al seu establiment i li demanés la petita plaqueta, establiria un precedent que faria necessari l'enutjós ritual de la salutació cada cop que jo entrés o sortís per l'alt portal. Potser si ell no disposés del model de plaqueta necessari per la meva muntura, un filferro Lindberg de més de deu anys, podria estalviar-me les salutacions posteriors. Però podria ser que sí en tingués, i que fins i tot, com en alguna ocasió anterior se m'ha esdevingut, no em volgués cobrar res pel modest recanvi, gest de generositat que encara farien més obligatòries les salutacions posteriors. Caldria, aleshores, mudar de domicili, grossa despesa que ara mateix no estic en condicions d'entomar. Millor, doncs, anar carrer Gran avall, on abunden els comerços de tot tipus, també els dedicats al mercadeig d'ulleres, a cercar la petita plaqueta que em manca.

dijous, 11 d’octubre del 2012

Ikiru (II)

Viure consisteix en tot moment a trobar a faltar alguna cosa -modificar-se per aconseguir-la- i, per això mateix, tendir a posar-se altra vegada en l'estat de mancança, escriu Paul Valéry en un text que acostuma a servir de pròleg de Les Temptacions de Sant Antoni, de Flaubert.

Atenent a les paraules de Valéry, i també a les que fa ben poc jo mateix escrivia (sens dubte prenent com a propis pensaments d'altri), es poden considerar dues maneres, sempre insatisfactòries, de viure: per una banda la dels que malden per aconseguir allò que troben a faltar, i per l'altre la dels que resten a l'espera que s'esdevingui allò que troben a faltar. La insatisfacció des primers, tal com diu Valéry, potser es deu a que si aconsegueixen el que creuen desitjar, s'apressen a posar-se de nou en estat de mancança tot desitjant noves insensateses. I la insatisfacció dels segons, si em disculpen l'obvietat, potser respon a que mai no s'esdevé allò que creuen desitjar.

Jo, mandrós de mena, m'arrenglero amb els segons, que, si més no, potser van més descansats i es poden permetre el luxe de desitjar les bestieses més grosses, sempre amb la tranquil·litat de saber que mai no s'esdevindran.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Anata wa Erra-chan desu ka

Erra! m'exclamo sorprès, en trobar que és l'Erra la dona que seu al meu costat, coneguda amb qui fa temps que no tinc el goig de coincidir enlloc. No! però, em respon l'Erra, amb una seguretat i una brevetat que no admeten rèplica. Tot seguit em disculpo, talment m'hagués confós, i provo de reprendre l'agradosa lectura.

Però la taxativa resposta de l'Erra em priva de la necessària concentració i començo a especular sobre el perquè de la seva negativa. Podria ser, és clar, que la dona que tinc al costat no fos l'Erra, però la semblança és tan perfecta que aquesta possibilitat no ho és pas, de possible. Més aviat deu ser que l'Erra em troba desplaent i prefereix defugir qualsevol contacte amb mi, fins i tot una fugissera i innòcua trobada al transport públic. Però l'Erra que jo recordo és una dona agradable i prou educada com per saber mantenir les formes, i en el passat el seu tracte cap a mi sempre ha estat satisfactori, amb les habituals frases de cortesia buides de tot significat. Només resta, doncs, la possibilitat que l'Erra hagi decidit deixar de ser qui fins ara ha estat, i és per això que ara no li sóc més que un desconegut no prou llaminer com per encetar una conversa. O potser l'ha molestat que algú, jo en aquest cas, l'hagí confosa amb aquella que ja no és, confusió que potser se li presenta sovint i li resulta cansí d'esmenar. Molt millor, aleshores, mostrar un rebuig immediat i estalviar-se unes explicacions que no sempre deuen ser ben enteses. Podria, doncs, dir-li que l'entenc, que entenc que ja no sigui l'Erra i que no cal que em doni cap explicació, en restar, jo mateix, sovint enutjat quan algú em confon amb aquell que ja no sóc.

Però arribem a Fontana, on ella continua i jo davallo, no sense abans tombar-me per veure-la per darrera cop i admirar els seus característics trets, la seva cara, no tan xuclada com recordo, i la seva pell, no tan clivellada com recordo, i els seus cabells, no tan esclarissats com recordo, i els seus llavis, no tan prims com recordo, i el seu pit, no tan escarransit com recordo, i tota ella, no tan envellida com recordo. És indubtable, doncs, que ser qui ara és li prova d'allò més.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Ikiru

Si abans d'ahir escrivia que viure, potser, és restar a l'espera de temps millors, dies enrere vaig escriure que viure, potser, era prendre consciència d'un mateix, que no és ben bé el mateix. Què és viure, doncs? Restar a l'espera de temps millors o prendre consciència d'un mateix? O potser ambdues coses plegades, restar a l'espera de temps millors alhora que es pren consciència d'un mateix? O prendre consciència d'un mateix alhora que s'esperen temps millors?

Però de la mateixa manera que hom primer escriu i després teoritza sobre com escriu, primer es viu i després es fa el ridícul teoritzant sobre com es viu, a no ser, és clar, que hom tingui la grossa dissort de formar part d'alguna mena d'avantguarda, d'aquelles que, abans de res, necessiten teoritzar per saber com s'ha d'escriure, com s'ha de viure, no fos cas que, abandonats al seu franc albir, acabessin fent com fa tothom.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Shōrai

Arribaran temps millors, em repeteixo sovint enmig de l'atrafegada rutina diària, amb el ridícul convenciment que, efectivament, arribaran temps millors, sense ni tan sols temps per adonar-me que viure potser és precisament això, esperar temps millors.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Kochira wa Mas-sama desu ka

Astorat de si mateixescriu Xavier Bosch que va veure a l'encara President de la Generalitat, el molt honorable Artur Mas, ahir, quan l'entrevistà al programa de televisió que presenta, Àgora, a TV3.

I més enllà del que recull el diccionari pel verb astorar, causar un gros espant, rebre un gros espant, o posar-se en guàrdia davant una amenaça franca o encoberta, un perill, etc., trobo que astorar-se d'un mateix no és poca cosa, i que si bé, tal com recull el diccionari, hom pot restar estorat davant un gros espant o una amenaça, franca o encoberta, hom pot també astorar-se davant la més joiosa de les sorpreses, la de creure que potser tot és possible, fins i tot allò que es creu desitjar.