dimarts, 16 d’octubre de 2012

Megane-ya ni ikimasu

En mancar-me una de les dues petites plaquetes de suport del pont de les ulleres, em veig en la necessitat d'anar a una òptica a cercar el necessari recanvi. Res de més fàcil, doncs just al costat del portal de casa n'hi ha una amb el característic rètol en bandera que simula unes ulleres. Però no cal pensar-s'ho gaire per veure l'erroni d'aquesta opció. L'òptic de l'òptica del costat de casa sempre és a la porta del seu establiment, uns cops fumant, d'altres escombrant, d'habitud contemplant el pas del temps i dels vianants, i això fa que cada cop que entro i surto de casa jo el vegi a ell i ell em vegi a mi, sense que fins ara hi hagi hagut motius per intercanviar cap salutació. Si ara jo entrés al seu establiment i li demanés la petita plaqueta, establiria un precedent que faria necessari l'enutjós ritual de la salutació cada cop que jo entrés o sortís per l'alt portal. Potser si ell no disposés del model de plaqueta necessari per la meva muntura, un filferro Lindberg de més de deu anys, podria estalviar-me les salutacions posteriors. Però podria ser que sí en tingués, i que fins i tot, com en alguna ocasió anterior se m'ha esdevingut, no em volgués cobrar res pel modest recanvi, gest de generositat que encara farien més obligatòries les salutacions posteriors. Caldria, aleshores, mudar de domicili, grossa despesa que ara mateix no estic en condicions d'entomar. Millor, doncs, anar carrer Gran avall, on abunden els comerços de tot tipus, també els dedicats al mercadeig d'ulleres, a cercar la petita plaqueta que em manca.