Sākasu ni ikimasu ka

Innúmers són els relats d'ascensió i caiguda, tants, que la seva narrativa resta establerta de fa temps amb canònica precisió, ja saben, l'impuls d'ascensió, tot voluntat, ambició i talent, i la inevitable caiguda, coses de Newton. És per això que aquests tipus de relats coincideixen sempre en els fets narrats, restant l'interès dels mateixos en l'estil que el seu narradors dóna als mateixos, i en el grau de sadisme amb que es descriu la patacada final. 

En el cas d'avui, Bingo: O Rei das Manhãs, la narració de Daniel Rezende és explosiva, encara que no exempta d'una certa elegància. Llàstima del tímid intent de redempció final, però tot és perdonable a aquells capaços de narrar amb l'entusiasme que narra el senyor Rezende.

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

Watashi no uchi

Per culpa d’en Newton i de les seves teories, el tendal que tenim al pati de casa és tot ple de petites cremades. Resulta que tot sovint els veïns dels pisos de dalt surten a fumar a la galeria i, en acabar, llencen la punta del cigarret al buit. Aleshores la gravetat fa la resta i la burilla cau al nostre pati, d’habitud al tendal, i el socarrima.

Fins que un dia vaig deixar una nota a les bústies. Allà explicava als veïns qui fou l’Isaac Newton, enunciava la llei de la gravitació universal, explicava la seva formulació matemàtica i les seves conseqüències pràctiques i, finalment, els pregava que, en cas de ser del tot imprescindible (pel motiu que fos, en això no m’hi ficava) llençar les cigarretes al buit, almenys les apaguessin abans.

Vist l’èxit aclaparador de la iniciativa (oli en un llum) he pensat que podria escriure unes quantes notes més. I per començar n’escriuré una adreçada a mi mateix, a on em recordi, d’una vegada per totes, que en aquests temps post(post)moderns tothom va de bòlit, i altres coses tenen a fer, que no llegir els meus insignificants maldecaps domèstics.

Shashin o totte mo ii desu ka

El senyor Albert Einstein va ser, tots ho sabem, un gran físic. De la mateixa manera, el senyor Ernesto Che Guevara va ser un gran revolucionari. A part, però, del senyor Einstein, al llarg de la història hi han hagut altres físics d'allò més importants, com ara Max Planck, Isaac Newton, Erwin Schrödinger . . . I el mateix podem dir dels revolucionaris. Des dels temps de la guillotina als del Gulag hem tingut una llarga nòmina de revolucionaris diversos. Però tant Einstein com el Che sembla que tenen alguna cosa especial, una mena de carisma que transcendeix la seva pròpia figura històrica i el seu camp d'actuació, ja sigui aquest el de la física o el de la revolució. I això és, crec, la fotogènia. Perquè, no ens enganyem, no és el mateix tenir penjat un pòster amb una fotografia d'Einstein traient la llengua, que un retrat de Newton amb la perruca posada. I que dir del Che, amb la seva mirada perduda en l'infinit, les seves grenyes, la boina amb l'estrella de cinc puntes, el seu posat aventurer . . . molt millor que no pas els bigotis del senyor Stalin, no?. El més curiós, però, és que totes dues figures hagin esdevingut icones de tot tipus de moviments, inclosos els pacifistes. I dic pacifistes perquè tots dos personatges, tant el senyor Einstein que va posar el seu coneixement al servei de l'ús militar de l'energia atòmica, com el senyor Guevara que, fusell en ma, anava a engegar trets allà on el demanessin, de pacífics tenien ben poca cosa. En fi, coses de la fotogènia.