divendres, 25 de novembre de 2022

Yakkaina mondai ga arimasu

Per irrellevants raons laborals que no venen al cas, aquesta darrera setmana m'he vist embolicat en una situació desagradable que, si l'atzar així ho decidís, podria comportar unes conseqüències encara molt més desagradables. Aquesta situació inicial m'ha dut a haver de mantenir nombroses trucades telefòniques, circumstància que em desplau, i m'ha fet redactar nombrosos correus electrònics en què, en un castellà endreçat i polit, havia d'expressar la contundència i inflexibilitat de la meva postura, alhora que havia de mostrar-me dialogant i oferir una sortida acceptable per la resta de les parts, això és, una administració pública que no vol soroll, i una entitat social acostumada a imposar-se mitjançant la coacció i l'ús de la força. En resum, l'administració pública tem a l'entitat social, i per evitar l'enuig d'aquesta pretén que uns tècnics externs donem el nostre vistiplau a una actuació irregular que pot comportar un risc potser improbable però certament possible.

El cas, i més enllà de les lletges conseqüències que sens dubte em durà tot plegat, és que el repte d'haver d'expressar per escrit els meus arguments de manera prudent i conciliadora, però a la vegada contundent en una llengua que no és la meva, ha estat, si més no, un petit i inesperat plaer.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

diumenge, 13 de novembre de 2022

Jūichi-gatsu no hon

Desvagat, reviso les dues llibretes on tinc anotades les lectures fetes al llarg dels darrers trenta-set anys, i pres per un incert caprici començo a anotar què és el que l'atzar em duia a llegir cada onze de novembre d'aquests darrers trenta-set anys. En resum trenta llibres escrits per homes i set per dones; quinze escrits originalment en anglès, cinc en català, quatre en alemany, tres en japonès, dos en rus, castellà i francès, i un en grec, hongarès, asturià i italià; vint-i-nou novel·les, quatre llibres de relats, tres de memòries i un de poesia.

El cas, sens dubte irrellevant, però certament curiós, és que els tres llibres escrits originàriament en japonès són d'un mateix autor, Junichirō Tanizaki. I encara és més curiós que el llibre que just ahir vaig acabar també és de Tanizaki, Retrat de Shukin, talment Tanizaki fos un autor per llegir a mitjan novembre. Només dos altres autors es repeteixen, Quim Monzó i Patricia Higstmith, però d'ambdós n'he llegit tants llibres, que ben segur sortirien a qualsevol altra llista que em vagués fer. Però Tanizaki només pot sortir en aquesta, la de mitjans novembre.

A més, comptant amb la lectura acabada ahir, tan sols he llegit quatre llibres de Tanizaki, i irrellevant, però certament curiós, repeteixo, tots quatre llegits a mitjan novembre. A no ser, és clar, que tot el que fins ara porto escrit no sigui més que un sopar de duro, que bé podria ser, o que sí, que Tanizaki és un autor que només pot ser llegit en novembre.

divendres, 4 de novembre de 2022

Kochira wa Brasch-san desu ka

Sembla ser que Thomas Brasch va existir. Que Thomas Brasch va néixer al Yorkshire, que Thomas Brasch va viure a la RDA, que Thomas Brasch va anar a una escola militar per a infants, que Thomas Brasch va protestar per l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia, que Thomas Brasch va fer estada a la presó, que Thomas Brasch va escriure amb envejable talent, que Thomas Brasch  va fer de manyà, que Thomas Brasch va emigrar a occident, que Thomas Brasch va viure l'èxit, que Thomas Barsch es fotia de tot, que Thomas Barsch va dirigir cinema, que Thomas Brasch va estimar i, sobretot, es va estimar. Sembla ser que, en definitiva, Thomas Brasch va viure i va morir, va gaudir d'uns cinc minuts molt ben aprofitats i va permetre, i això potser és el més important de tot el que va fer, que Andreas Kleinert ens expliqui qui va ser aquell a qui coneixem sota el nom de Thomas Brasch.

dijous, 3 de novembre de 2022

Seishin byōin no monogatari (II)

... no te’n podies escapar; no podies anar enlloc; no et podies amagar d’allò que se’t regirava dins del cap, escriu Bette Howland a Mòdul 3.

I tal com ja avançava aquí, és precisament això, aquest no poder-se escapar, aquest no poder anar enlloc, aquest no poder-se amagar, allò que fa que les novel·les protagonitzades per malalts mentals que fan estada en un sanatori per a malalts mentals s'hagin de constituir en gènere literari a part, l'enèsim, aquell on la veu de la demència ho monopolitza tot, aquell on el dolor és sempre gratuït, aquell on no hi ha res a entendre, aquell que és tan dolorós de llegir. I és que res de més pertorbador que la mirada d'un foll, que les paraules d'un boig, que les maneres d'un dement, per aquells que vivim la ficció d'una incerta i sempre contingent normalitat.

dimarts, 1 de novembre de 2022

Seishin byōin no monogatari

He escrit més d'un cop que un dels gèneres literaris més importants i reeixits de tots els temps és el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins un sanatori antituberculós. I ho he escrit tants cops que ara no cal tornar-hi, si no és per preguntar-se que passa amb les novel·les l'acció de les quals s'esdevé a l'interior no d'un sanatori antituberculós, sinó, per exemple, d'un sanatori per a malalts mentals. Són aquestes segones d'alguna manera comparables a les primeres?

Per una banda hi ha uns condicionants similars, com ara els espais limitats, la petita comunitat de malalts, metges, visitants i personal auxiliar, la malaltia, la impossibilitat de guariment, la proximitat de la mort, el desig de viure (o morir), el món exterior (proper i llunyà a la vegada), l'absurda esperança en un futur alliberador… Però per l'altra hi ha un element que ho diferencia tot, com és la suposada bogeria dels estadants en el segon tipus de sanatori, que els fa captenir amb unes formes més aviat pintoresques. No obstant això, és aquest pintoresquisme rellevant? Hi ha alguna diferència digna d'esment entre un malalt mental i un malalt de tuberculosi? 

I haig de respondre que sí, que crec que sí, que goso afirmar que sí. Per irrellevants raons que ara no venen al cas, he hagut de tractar de ben a la vora amb diversos malalts mentals, i aquest tracte m'ha fet adonar que la percepció que aquests malalts tenen de tot el que els envolta està massa condicionada per la pròpia malaltia, que tot ho deforma, ho simplifica, ho estrafà, ho monopolitza i ho distorsiona, de manera que és molt difícil que aquesta veu pugui, d'alguna manera, veure més enllà de la malaltia. I no, no dic que la veu d'un malalt mental sigui d'alguna manera menys interessant, menys vàlida, menys important que la veu d'un malalt de tuberculosi. No, no pas, ambdues són igual d'irrellevants (com irrellevants són la majoria de veus), però el que ambdues són és ontològicament dispars, de manera que trobo poc adequat englobar-les dins d'un mateix sac, ni que sigui el d'un arbitrari i poc ortodox gènere literari, el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins d'un sanatori antituberculós.