diumenge, 22 de desembre de 2019

Supōtsu ga suki desu

- M'agrada l'esport -va dir-, i m'agraden els nois atrevits i vigorosos. No m'agraden els somnis i estic ben viva.

Qui així parla és una tal Jennifer, una de de les assistents a la festa d'anirversari d'en Léobille, segons ens explica Boris Vian al relat Surprise-party a can Léobille. I encara abans la mateixa Jennifer, en conversa amb el protagonista de la narració, en Folubert (nom que em fa pensar en com de bonic, o no, fora conèixer algú que es digués Celobert), diu quelcom tan horrorós com ara: a mi no m'agraden els somnis. Prefereixo la realitat.

Llàstima no ser jo mateix un dels personatges de la narració, per tal de poder-li respondre que menys fums, i que per molt que sigui pèl-roja i resulti enlluernadora a ulls del somiatruites de Folubert, no deixa de ser més que un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat. I aquí, sens dubte, l'hagués jo espifiat, en aquesta mena d'atac ad hominem, en oblidar que, al costat d'un personatge secundari d'un breu relat d'un autor infravalorat, jo mateix no sóc res.

dimarts, 10 de desembre de 2019

Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Gilgamesh, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

divendres, 6 de desembre de 2019

Shinbun o yomimasu

Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses... vaig llegir que explicava Joan-Daniel Bezsonoff a Miquel Riera en una entrevista publicada ja fa uns dies al diari Avui.

No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là... llegeixo uns dies després que explica Pascal Comelade a Andreu Barnils i Adiva Koenigsbert en una entrevista publicada a vilaweb.

dimarts, 3 de desembre de 2019

Watashi wa okimasu ga suki desu

És sabut que tota situació, per dolenta que sigui, és susceptible d'empitjorar. Però també és sabut que res millor que les dificultats, per viure, altrament, contemplar tothora la bellesa dels boscos, resultaria cansí, monòton, previsible... horrorós, al cap i a la fi. I això que a mi els boscos em plauen amb delit, ja siguin de muntanya o de ribera, farcits de faigs o de verns, d'alzines o roures, freixes o til·lers. I trepitjar aquell fullam humit, pútrid, olorós, i alçar la vista i entrellucar el cel entre el brancatge, parar l'oïda i escoltar tot allò que d'habitud ni tan sols oïm. I sí, tot això és delitós, però sempre combinat amb les bufes que les circumstàncies ofereixen amb admirable regularitat, amb la indiferència de qui se sap segur guanyador. No és res personal, m'imagino que xiuxiueja Tanit, o la d'ulls d'òliba, abans de ventar-te una nova clatellada i deixar-te estès, a veure si, un cop més, vius el goig d'alçar-te.