Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Watashi desu (n)

Mentrestant, en la satisfacció que reps de la seva manera de llegir-te, de les citacions textuals de la teva objectivitat física, s'insinua un dubte: que ella no et llegeix un i enter com ets, sinó que t'usi, que usi fragments de tu separats del context per construir-se un partner fantasmal, conegut només per ella, en la penombra de la seva semiconsciència, i que això que ella desxifra sigui aquest apòcrif visitant dels seus somnis, no tu, diu en un cert moment la veu narradora, que sembla adreçar-se a l'hipotètic lector de la novel·la que, ves per on, també sembla ser-ne el seu protagonista.

I és aquest un tema que em resulta recurrent, i sobre el que crec haver escrit no poques vegades, masses i tot, però no per això m'hi estaré de repetir-me, avinentesa, la de la repetició, que em resulta plaent i satisfactòria, en evitar-me com m'evita l'esforç d'haver de dir res de nou. A més, són tantes les coses escrites, que resto incapaç de trobar, d'entre tota la redundant xerrameca que aquí es pot trobar, allò que encara recordo haver escrit, i que venia a dir que sí, i tant, que el conflicte amb els altres és sempre aquest, la por a ser, enlloc d'aquell que creiem ser, recordem ser o volem ser, aquell que els altres creuen que som.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .