Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Nijū-san

Caïm i Abel, els tres porquets, el quartet d'Alexandria, el quintet de la mort, Santa Maria de Sixena, els set samurais (i les set cabretes), vuit (e mezzo), nueve novísimos poetas, deu negrets, l'onze de setembre, els dotze apòstols, Lleó tretze, les catorze vides de dos gats, quinze són quinze, els setze jutges, volver a los diecisiete, divuit poemes de nadal, les dinou tragèdies d'Eurípides conservades, les vint noves llunes de Saturn, vint-i-un botons, el Bailen vint-i-dos i, poca broma, vint-i-tres ministres.

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.