Tsumi to bachi

I és en començar la projecció, que de cop l'oxímoron se'm fa indiscutible. Perquè la cosa és clara i evident, com clar i evident és que res no hi ha de més allunyat de la intensitat narrativa de Dostoievski que la fredor narrativa de Kaurismäki. 

Efectivament, allà on el text de Dostoievski és un garbuix d'enfebrades, desendreçades i tumultuoses passions, les imatges de Kaurismäki són simples i diàfanes, i si encara no s'han fet seu l'ascetisme visual dels seus treballs posteriors, els moviments de càmera són mínims. I serà només al pla final, quan sembla que l'operador es carrega la càmera a l'esquena, que Kaurismäki es permet afegir un subtil punt de tensió. També les interpretacions són contingudes, i només la punta de brillantor d'una gota de suor sembla delatar els sentiments del personatge principal, Antti Rahikainen, alter ego de Raskòlnikov. En canvi, res pertorba la impassibilitat d'Eeva Laakso, a qui de seguida identifiquem amb una impossible Sònia Marmelàdova.

Rikos ja rangaistus, potser la versió més allunyada que mai he vist de Crim i càstig i, potser per això, la més fidel. O, si més no, la més oximorònicament fidel.

Tsumitobachi

Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.

Però, malgrat tot, encara que el camí transitat m'acabi resultant molt més plaent, molt més profitós, molt més pràctic que no pas el desitjat, no puc evitar sentir una certa recança per no haver anat cap a on en un principi desitjava anar. I és potser per això, per posar fi a aquesta certa recança, que he decidit reescriure totes les grans obres de la literatura universal, començant per la més desorientada de totes, Crim i càstig. I és que mai m'ha semblat desitjable que el bo de Raskolnikov s'enfonsés de la manera que es va enfonsar per haver esberlat un parell de cranis.

Dit això, començo: un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora...

Shujinkō

Cartes (1838-1867) és, sens dubte, una novel·la plena d'encerts. Primer per l'evolució que fa el seu personatge principal, un tal Fiódor, jove lletraferit a qui les circumstàncies del viure colpegen amb admirable regularitat i que, no obstant això, es manté ferm en el seu propòsit d'esdevenir escriptor. Segon, per la llibertat que l'autor ofereix als seus lectors, als qui tan sols ofereix una visió parcial dels fets narrats, de manera que sigui la imaginació dels lectors la que acabi de definir uns esdeveniments més intuïts que descrits. Tercer, per la riquesa i multiplicitat de registres del narrador, que modula el seu to en funció de si s'adreça a l'avarícia d'un editor, a l'egolatria d'un tsar o un alt funcionari, als fogots d'una amant o a la santa paciència d'un amic. I quart, i no menys important, per la riquesa del món literari que s'intueix, pel devessall d'obres que el tal Fiódor sembla escriure, com ara la correspondència entre dos pobres, les al·lucinacions d'algú que creu tenir un doble, els records d'un deportat a Sibèria, les misèries d'un ludòpata, el desgavell d'un estudiant enfollit… Tot un bé de déu que tant de bo algú arribi mai a escriure, ni que sigui el tal Fiódor, personatge principal de Cartes (1838-1867), novel·la plena d'encerts.

Ju-hachi no sakka

Si no em falla la memòria (ni les anotacions), dinou són els autors que escrivien o escriuen en rus que fins ara porto llegits. A saber, Puixkin, Lermóntov, Gógol, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, Tolstoi, Andréiev, Braun, Bulgàkov, Bàbel, Tsvetàieva, Kharms, Tiniànov, Platónov, Xalàmov, Dovlàtov, Soljenitsin i Óssipov. Divuit difunts i un viu. Catorze russos, quatre ucraïnesos i un cosac. Divuit homes i una dona.

I si bé és cert que tinc una preferència molt volguda pels autors morts enfront dels vius, i que en tractar-se d'autors que escriuen o escrivien en rus és lògic que hi hagi una majoria de russos, no creia tenir cap preferència per raó de gènere, i vull creure que no practico cap mena de discriminació, ni negativa ni positiva. Però, aleshores, com és que encara no he llegit Akhmàtova, Guínzburg, Mandelstan (Nadejda, no Óssip) o Petruixévskaia?

Mazushikihitobito

La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall, escriu Makar Dévuixkin, un dels personatges de Pobres, primera novel·la publicada de Dostoievski. 

I escriu altres coses, moltes, el tal Makar, doncs no per res la novel·la es desenvolupa mitjançant les cartes que s'adrecen els dos personatges principals, el ja esmentat Makar Dévuixkin i na Varvara Alekséievna, que li és família i enamorada. El cas, però, és que ni un quadre és un mirall ni un mirall és un quadre. No obstant això, que tots dos objectes puguin servir per provar de definir que és la literatura, és una mostra més o menys clara d'allò que la literatura potser és, no pas això o allò, sinó això i allò, i sempre en un cert (o incert) sentit del que pot arribar a ser això i allò.

Kochira wa Dostoievski-san desu ka

Tal dia com avui, tres de maig de mil vuit-cents trenta-set, naixia a Ekaterinburg Fiódor Grigori Yefímovich Dostoievski, escriptor universal. Autor d'una obra de reconegut prestigi, Dostoievski és recordat per les seves obres històriques, d'entre les que destaquen la monumental Guerra i Pau, on es narra la invasió russa de França, i Anna Karenina, novel·la costumista protagonitzada per una família de menestrals moscovites. Persona d'una fonda religiositat, en arribar a l'edat de jubilació Dostoievski emigrà a Palestina, on coincidí amb altres escriptors com Franz Kafka o Paco Umbral, i fou membre destacat del Mossad, Moviment per l'Ordre Sintàctic i Semiòtic dels Adjectius Diacrítics, òrgan que vicepresidí en dues ocasions. Afectat d'un mal lleig, Dostoievski finà un trenta de febrer de mil nou-cents cinquanta-tres a l'hospital de Santa Tecla de la rambla vella, on encara avui el seu gros penis es recordat amb admiració per per tots aquells a qui un penis els resulta admirable. Dostoievski fou enterrat al cementiri Mount Hebron de Queens, costat per costat de Víctor Amela, destacat líder de la lliga espartaquista.

I, dit això, és possible que algun mestretites torracollons pugui trobar que algunes de les dades biogràfiques del meu sentit i sincer panegíric sobre la figura de Fiódor Dostoievski siguin imprecises. Potser sí, però en allò de més essencial les meves paraules són certes i encertades. I què és allò de més essencial? Doncs que el tal Dostoievski escrivia, que ja és mort, i que encara hi ha desvagats que recordem el seu nom.

Sant Petersburg ni imasu ka

No he trepitjat mai els carrers de Sant Petersburg, ni he caminat per la riba del Neva, ni he creuat cap dels ponts que el travessen. No obstant això, en trepijar els carrers de Sant Sebastià, en caminar per la riba de l'Urumea i, en especial, en creuar algun dels ponts que el travessen, no puc evitar de trobar una gran similutd entre ambdues ciutats. I tant és que, com ja he escrit, no hagi jo trepitjat mai els carrers de Sant Petersburt, ni hagi caminat per la riba del Neva, ni hagi creuat cap dels ponts que el travessen, doncs bé he llegit com Dostoievksi, Gógol, Txèkhov, Lérmontov o Dovlàtov hi fan anar als seus personatges amunt i avall. I ja sigui de dia o de nit, a peu o en carruatge, capcot o cofoi, apressat o desvagat, glaçat o agombolat per un gruixut capot, conec prou bé la riba de del Neva com per dir, amb la seguretat pròpia de qui tot ho sap, que cap ciutat hi ha més semblant a Sant Petersburtg que Sant Sebastià.

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

Kochira wa Dostoievski-san desu

Diuen els que acostumen a dir aquestes coses, que Memòries de la casa morta és un Dostoievski menor, no més (ni menys) que el fonament sobre el que es bastirà la seva obra posterior, aquella que ha fet que més de cent anys després de la seva mort el continuem llegint.

I potser sí, que els records dels anys de presidi, amb el cap rapat, grillons als peus i paràsits al cos, no tenen el to de Els germans Karamazov o Crim i càstig, Memòries del subsòl o L'idiota. Però quan després de més de quatre-centes pàgines llegides amb la rutina dels dies al penal, els treballs forçats, els càstigs corporals i l'obligada convivència amb la resta de condemnats, Aleksandr Petròvitx, alter ego de Dostoievski, retroba la vida un cop complida la pena de deu anys, la novel·la fineix amb una senzilla frase de quatre paraules, quin minut tan gloriós! que potser recull, gràcies també al pes de les pàgines que l'han precedit, tot el que es pot arribar a dir sobre l'anomenada (i també suposada) ànima de les persones, escriptors inclosos.

Siberia ni ikimasu ka

Així com em plau considerar el gènere de les novel·les on els fets narrats s'esdevenen en un sanatori antituberculós, o també el gènere de les novel·les on no succeeix mai res, també em plau considerar el gènere de les novel·les on els seus protagonistes fan estada en un camp de presoners. Novel·les que en la seva major part poden estalviar-se l'enutjós esforç de cercar uns fets per narrar, en ser els fets per narrar els que cerquen a llur autor entre els sobrevivents del camp de presoners de torn. I tot seguit em plau considerar una subdivisió del gènere de les novel·les on els seus protagonistes fan estada en un camp de presoners en funció de si el camp de presoners respon al nom de lager o de gulag, segons l'utopia que el va fer necessari, en ser el camp de presoners, d'habitud d'extermini, el destí final de tota utopia.

I per sobre d'ambdues subcategories, potser trobaria el tronc comú en l'agradosa lectura d'aquests dies, les ja esmentades Memòries de la casa morta, de Dostoievski, amb la paradoxa que, al costat dels horrors nascuts dels utòpics totalitarismes del segle XX, els camps de reclusió de la Rússia zarista poden arribar a semblar, vergassades incloses, entranyables colònies estiuenques.

Kōhō

Aquest matí, però, que per la impossibilitat de desplaçar-me en autobús no he pogut reprendre la lectura de Dostoievski, em permeto el gros plaer de discrepar i contradir-me, i també el gustós goig de repetir-me, doncs allò que ahir em semblava el més terrible dels càstigs, avui em sembla, com ja he escrit manta vegades, la més grossa de les joies, en ser la inutilitat dels propis esforços la que potser garanteix, en no haver d'assolir cap fi, la pròpia llibertat. Saber-se viu és, també, saber-se moridor, i saber-se moridor és saber-se lliure. Lliure, és clar, si hom no es deixa tiranitzar pel propi caprici.

Kochira wa Sísif-sama desu (VI)

Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. (...) però si se l'obligués, per exemple, a transvasar aigua d'un cubell a un altre, i d'aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d'un lloc a un altre i a l'inrevés, em penso que el presoner es penjaria al cap d'uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d'una humiliació, una vergonya i un turment com aquest, escriu Dostoievski, a Memòries de la casa morta.

Dostoievski, és clar, excel·lent coneixedor (i no pas per pròpia experiència, sinó per reflexió sobre la pròpia experiència) dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, descriu, sense personalitzar, la pena imposada per Zeus a Sísif. I jo, absolut desconeixedor dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, fa prop de set anys em demanava si era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços. I és ara que Dostoievski m'ofereix la resposta, inequívoca i indiscutible, doncs i tant, que n'era conscient, en Sísif, de la inutilitat de llurs esforços, en ser, precisament, aquest coneixement el veritable càstig, i no pas el menyspreable esforç d'haver d'empènyer el gros i famós pedrot coster amunt.

Saber-se viu, doncs, és el càstig, no pas viure (i disculpin l'obvietat).

Konban eiga o mimashita (V)

Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.

Sakka o mimasu ka

Llegeixo aquí que un cert grup d'escriptors valencians ha engegat dues engrescadores iniciatives per fer més visible el seu treball, això és, donar-li visibilitat, eixir del subsòl, tal com s'amplia aquí la informació, en clara referència, suposo, a les Memòries del subsòl, de Dostoievski. Jo, és clar, no puc més que restar en contra de totes aquestes iniciatives. Primer pel que són, iniciatives, paraula que em desplau, no només pel seu rerefons lúdic, sinó pel seu mateix significat, acció de qui és el primer a significar, en ser-me tota acció desplaent, encara més si és engrescadora, paraula d'esgarrifós significat. Segon pel seu objectiu, eixir del subsòl, essent com és el subsòl, talment les pregoneses del Tàrtar, l'hàbitat per excel·lència de qualsevol que es vulgui escriptor, entenent per escriptor, un cop més, aquell que no pot viure sense escriure, segons la canònica definició establerta per Rilke a la primera de les seves cartes a un jove poeta. I, tercer, pel seu caràcter grupal, escriptors valencians, en aquest cas, quan l'únic grup possible, que no desitjable, fora, potser, el que forma un mateix amb els seus menyspreables heterònims.

San Petersburg ni sunde imasu ka (II)

Aquest episodi vergonyós va succeir justament en aquell moment en què s'iniciava, amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança. Així comença el relat un episodi vergonyós, de Dostoievski, inclòs a el cocodril i altres narracions, acabat d'editar per l'editorial Papers amb Accent en traducció de Margarida Ponsatí-Murlà.

Una nova coincidència, justament avui, talment Dostoievski, un cop més, retratés la nostra modèlica societat, tan ufana ella, tan superba, doncs no per res ara mateix, mentre interrompo la lectura per escriure aquestes apressades paraules, sento a través del balcó obert el rotor de l'helicòpter que acostuma a sobrevolar la ciutat sempre que algú es manifesta, i escolto repetidament el cant de els segadors que ha de rebre als manifestants d'avui, doncs sembla ser que justament en aquest moment s'inicia (un cop més) amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.