Nichi-yōbi no gogo

En un cert moment l'autora, Ielena Kostiutxenko, esmenta el nom de Màlixev Pavel Óssipovitx, besavi seu, a qui un document trobat a internet situa a Vilna, l'actual Vílnius lituana, com a ferit de la Primera Guerra Mundial el dotze de juny de mil nou-cents setze. Tot seguit, i com no pot ser altrament, l'Óssipovitx esmentat em remet a Maksim Óssipov, Maksim Alexandrovitx Óssipov, de manera que no puc evitar començar a especular sobre un llunyà, hipotètic i llaminer parentiu entre tots dos, entra la Kostiutxenko i l'Óssipov, l'Óssipov i la Kostiutxenko, i a especular encara més sobre l'herència genètica del besavi. Herència que ja devia incloure el cuquet de l'escriptura que de manera tan brillant ha florit en ambdós descendents, i de com també aquest cuquet els ha forçat a abandonar el país i viure la sempre difícil vida de l'exiliat.

Irrellevant, és clar, em resulta que repartits pel món hi hagi centenars de milers de persones que responen al cognom d'Òssipov, i que el tan llaminer parentiu només sigui el que és, el fútil entreteniment d'una tarda de diumenge. O no.

Ishi, kami, hasami

... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.

Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud.  El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?