Truffaut-sama no kotoba

Mi juventud no fue una vida de mártir, pero tampoco fue feliz. Y encontré un inmenso refugio en la literatura y en el cine. Naturalmente, he cambiado a lo largo de mi vida, pero no en lo esencial. Cuando era joven no me gustaban los adultos, ni la vida social, ni la política. Y ahora sigo sin tener relaciones con ese tipo de gente que quiere regir la vida de los demás. Continuo interesándome únicamente por el cine y la literatura. Son cosas que no puedo cambiar. No puedo hacer otro tipo de películas que las que hago. Yo creo que mi interés por la cultura es instintivo, ya que cuando leía un libro quería saber el nombre del autor, miraba si había escrito otros libros y procuraba leerlos. Son reflejos de autodidacta.

Són les de més amunt paraules dites per François Truffaut a la revista Film Ideal el 1970. Paraules que trobo al potser massa superficial llibre que Luis García Gil dedica a l'obra de Truffaut. I paraules, també, que em fan entendre per què Truffaut és el cineasta l'obra del qual se'm fa més propera i estimada. I encara que no em costa reconèixer que la seva obra no és tan rodona i enlluernadora com la de, per posar uns pocs exemples, Vigo, Dreyer o Vidor, sens dubte que les seves pel·lícules són les que m'és m'agrada veure i tornar a veure sempre què en tinc ocasió, un i mil cops, sempre.

Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Gunshū

Feia temps que no veia The crowd i avui n'he tingut l'ocasió, a la sala petita de la Filmoteca, acompanyada pel DJ Javier Verdes, coses de la modernor.

I serà potser per la música, o tal vegada pels cabells esborrifats del protagonista, que no he pogut evitar de recordar una altra d'aquelles pel·lícules que sempre em plau de veure, Erasehead, de manera que a mesura que el metratge avançava enmig de descabellades batusses familiars, no podia jo més que trobar que la semblança entre els protagonistes i les excuses argumentals d'ambdues pel·lícules era evident i innegable, talment Lynch s'hagués estrenat amb una versió de Vidor, cosa sempre possible (o no).

Sigui com sigui, i tot i no ser el meu Vidor preferit, quin tros de pel·lícula, i quina manera de donar la raó a Murnau, quan aquest deia que el sonor havia arribat massa aviat.

Tannhauser mō desu (III)

De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.

I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.