Misute rareta kibō (II)

La comprensió de la realitat li arriba al poeta juntament amb els poemes, perquè en ells hi ha un element d’anticipació del futur, escriu en un cert moment Mandelstam (Nadejda, no Óssip), referint-se a la poesia de Mandelstam (Óssip, no, Nadejda), a Contra tota esperança.

Però (i un cop més qui seria jo sense la possibilitat d'un però) arribar a una suposada comprensió trobo que anul·laria el poema, que el deixaria inhàbil per ser llegit, això és, interpretat per aquells que, passat el temps, s'hi atansin no pas per saber on són ni per buscar la comprensió de cap realitat, sinó la flamarada d'un intent de comprensió, d'una incerta i il·lusòria vanitat, d'un futur més desitjat que anticipat, quelcom molt més honest i llaminer que qualsevol suposada comprensió.

Misute rareta kibō

Explica Mandelstam, Nadejda, no Óssip, que més enllà de la por al gulag, més enllà de la por a la mort, més enllà de la fam, de l'ostracisme, més enllà de la prohibició a treballar, més enllà de tot, hi havia la por a parlar, a escoltar, a relacionar-te amb els altres. I és que tothom podia ser un confident del poder (el germà, l'amic, el veí, el company, el conegut, qui fos) i qualsevol cosa dita podia utilitzar-se no només contra qui l'havia dita, sinó també contra qui l'havia sentida i no l'havia denunciat. D'aquesta manera, l'Estat Soviètic convertia les persones en formigues, en cèl·lules infinitesimals d’un tot aclaparador mancades de qualsevol mena de lligam amb els que fins aleshores havien sigut els seus familiars, amics, veïns, companys, coneguts i/o saludats, on l'únic sentiment possible envers els altres era la desconfiança.

Explica Mandelstam, a Perduda tota l'esperança, que això potser era el pitjor.