Chīsana kiheitai (II)

Atenent només a la forma, és indubtable que Els anells de Saturn forma part de diversos gèneres literaris prou coneguts de tothom. Primer, el format per les novel·les que ni comencen ni acaben, tan sols s'esdevenen. Efectivament, encara que el llibre té una primera i una darrera pàgina, i tot el seu contingut es presenta endreçat en un cert ordre, és indubtable que qualsevol altre ordre, qualsevol altre començament, qualsevol altre final o qualsevol altra extensió, no alterarien el més mínim el contingut d'allò que l'autor, W.G. Sebald, sembla explicar-nos. Segon, el format per les novel·les els personatges de les quals caminen, avinentesa que no ha de sorprendre en tractar-se d'un llibre de Sebald.

Dit això, que és com no dir res, atès que tot això dels gèneres literaris no són més que collonades, què és el llibre de Sebald? Doncs no més (ni menys) que una extensa compilació d'exemples que, amb l'excusa d'una passejada pel comtat de Suffolk, l'autor desgrana amb delitosa erudició per dir-nos allò que prou sabem però fa de mal recordar: que morirem, que les nostres obres moriran, que la nostra memòria serà oblidada, que aquells que ens puguin arribar a recordar també moriran i també seran oblidats, que els nostres afanys es revelaran absurds, folls, quimèrics, que els llocs que hem conegut desapareixeran, que els arbres que ens han agombolat també moriran, que les idees que hem tingut serà com si no les hagués tingut mai ningú, que els pedrissos que hem trepitjat seran esmicolats, els camins que hem recorregut esborrats, que el sol que ens il·lumina s'apagarà, que l'univers implosionarà, que Déu se suïcidarà i serà com si àtoms, electrons i demés partícules mai no hagin existit.

I sí, és possible que exageri una mica; però només una mica.

Chīsana kiheitai

A little riding, driving, eating, drinking etc. (not forgetting smoke) fill up the day.

Són les de més amunt paraules d'Edward FitzGerald recollides per W. G. Sebald a Els anells de Saturn. I encara que el seu significat m'és més que evident, provo de traduir-les i no me'n surto. A little riding encara, una petita cavalcada, tot i que perdo la mica de dinamisme que dóna el gerundi original i ho allargo massa, però que en faig, del driving o del drinking? I com ho lligo? Potser una mica de cavalcar, conduir, menjar, beure, etc. (sense oblidar-se de fumar) t'omplen el dia? No pas. Sona estrany, postís, maldestre. Una mica de cavalcar, quina ridiculesa. I encara que assajo unes quantes variants més cap no em satisfà. Però si més no amb això omplo l'estona d'espera a la grada del camp de futbol on sóc, mentre el petit entrena amb els seus companys i jo faig veure que miro com corre, com xuta, com cau i com s'aixeca. Fins que l'entrenament s'acaba i de tornada a casa parlem del partit d'aquest dissabte, amb la tranquil·litat d'esperit que dóna no ser traductor.

Kanzenna dōgigo

No són poques les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o menys confusa o críptica, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, avancen cap a un cert coneixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la ficció narrada, que de cop se'ns mostra clara i evident, certa i veritable, sencera i completa.

Són menys, però, les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o més clara i evident, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, retrocedeixen cap a un incert desconeixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la inconsistència del nostre coneixement inicial, que de cop se'ns mostra fosc i confús, fals i equivocat, fragmentari i incomplet.

I encara que resulti obvi de dir, que una ficció pugui incloure's en una categoria o altra em resulta irrellevant, convençut com estic que claredat i foscor, evident i confús (i etcètera) són sinònims perfectes.

Dosei no yubiwa

... i no sabríem dir, si algú ens ho preguntés, si continuem escrivint per costum o per afany de notorietat, perquè no sabem fer una altra cosa, perquè la vida encara ens sorprèn, per amor a la veritat, per desesperació o perquè estem indignats, i tampoc no podríem escatir si escriure ens fa ser més savis o més folls, escriu W. G. Sebald (tradueix Anna Soler Horta) a Els anells de Saturn,

I potser sí que és exactament així, encara més quan Sebald continua dient que potser cadascun de nosaltres perdem la perspectiva en la mesura que perseverem en la nostra obra, i per això tenim a confondre la complexitat progressiva de les nostres construccions intel·lectuals amb un aprofundiment en el saber, malgrat que intuïm que mai no arribarem a comprendre els imponderables que en realitat determinen la nostra carrera (i/o els nostres dies, gosaria jo afegir).

Shin-ya no kokuhaku

És de tornada a casa, arribant a Fontana pel carrer Astúries, que com sempre que hi passo em fixo en els llibres que té escampats pel terra la dona que acostuma a posar parada. Però aquest cop no només m'hi fixo sinó que m'aturo un moment, atret pels colors groc i negre d'una pila de petits volums de La Cua de Palla, especialment pel de dalt de tot, Doble indemnització, de James M. Cain. I potser atret pel record de la versió que Billy Wilder portà als cinemes el mil nou-cents quaranta-quatre, per un moment penso a demanar quan val el llibre. Però aleshores recordo que no porto diners, que els llibres s'han de comprar a les llibreries, que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa. 

Així que decideixo que no cal i començo a passar. No obstant això un impuls sobtat em fa ajupir, prendre el llibre de Cain i sortir corrents. La dona, però, em veu i em crida, i un parell de les desferres humanes que acostumen a campar-la amb ella pel carrer se'm llencen a sobre. Ràpid com sóc trec l'esmolat glavi i en un no res els deixo estesos a terra, inerts enmig d'un bassal de sang fosca que cuita a escolar-se per l'embornal que tenen a tocar. Malauradament, amb la immediatesa de tot plegat el llibre s'ha tacat de sang i el llenço a la paperera que hi ha al pas dels vianants que travessa el carrer Gran, no sense repetir-me que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa.

Osoreru koto naku

En poca estona arribo al santuari, que és a la vora del petit cim que fa de mirador, no més que un amuntegament de roca granítica que puja uns quants metres més. De seguida m'enfilo roca amunt servint-me en començar només dels peus, encara que no trigo a ajudar-me de les mans, fins que una fonda escletxa que travessa la roca m'atura. Davant meu, a no més de vint metres, veig la petita creu del cim, però la pujada que em resta és molt vertical, encara que fàcil, amb molta presa on agafar-se. No obstant això dubto, pres d'una certa temença, i és endebades que em dic que la pujada és fàcil, simple, intranscendent, no més que una entretinguda grimpada. Però en mirar enrere i veure que ja sóc força amunt m'imagino les lletges i definitives conseqüències d'una caiguda.

Finalment em decideixo i tiro amunt. I, en efecte, la grimpada és més que fàcil i en un no res sóc al cim. Però la paüra no m'abandona, i de sobte sento vertigen i em demano per què he pujat, i que com m'ho faré, per baixar d'allà dalt. Potser per això m'afanyo a davallar (sense cap dificultat) fins que sóc fora de la roca, on pres d'un cert desfici m'accelero pendent avall entre els arbres, fins que trobo que prou, que baixo massa ràpid, i en provar d'ajudar-me del gros tronc d'un roure per aturar-me, noto la punxada d'una branca al pit, més llarga ella que no pas l'estesa dels meus braços, i sento com la carn se m'esquinça, com la fusta m'entra, com se'm vessa la sang i com, en travessar-me, la branca em surt per l'esquena i em deixa travat enfront del tronc, pres d'un insuportable dolor i de la consciència que la vida em fuig.

Però no, la branca es trenca i tan sols em fa una grossa esgarrinxada, com comprovo més tard, en llevar-me la samarreta estripada, un cop goso aturar-me a avaluar els danys, i em reconforto amb la idea de ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, aquell que no hauria de conèixer la por.

Ishi, kami, hasami

... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.

Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud.  El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?