dimarts, 29 de setembre del 2015

Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.

dissabte, 26 de setembre del 2015

Ku-gatsu nijuroku-nichi

Avui, vint-i-sis de setembre, jornada dita de reflexió, provo de reflexionar i em demano com seríem, els dits humans, en cas de no haver disposat de la capacitat de parlar.

Ens eixugaríem el cul després de cagar? Ens mataríem els uns als altres? Tindríem sentit de l'humor? Recordaríem als absents? Cuinaríem els aliments? Escoltaríem música? Aniríem vestits? Reflexionaríem? Faríem esport? Ploraríem? o tal vegada ens haguéssim ja extingit? 

Què seria, o què hagués estat, em demano, de nosaltres, sense paraules?

divendres, 25 de setembre del 2015

Doko ni kaerimasu ka

I si bé és cert que els llibres de les lleixes, el mobiliari de les cambres, les menges del rebost, la roba dels armaris, l'arbrat de les voreres, els comerços del carrer, les banderes dels balcons i, en general, tot l'entorn que m'envolta em resulta familiar, i que les persones que ensopego al llarg del dia m'anomenen pel nom i prou semblen saber de quin peu calço, darrerament no puc evitar una certa i desagradable sensació d'estranyesa davant de tot plegat, talment estigués jo extraviat per viaranys desconeguts, caminant sense esma per pedregosos tarters o fosques boscúries. Però no, ni tarters ni boscúries, és pel carrer Gran que camino, amunt i avall, i mai no tinc cap dificultat en trobar el camí de tornada a la que sembla ser casa meva. I és aleshores, un cop resto agombolat per la placidesa de la llar, perdut en la quotidianitat, que em demano no només com retornar, sinó, sobretot, a on retornar?

diumenge, 20 de setembre del 2015

Watashi wa iwa to hanashimasu ka

...i que el veintisiete de septiembre convenzan a quien puedan, a una piedra, si tuviera derecho a votar...

Són les de més amunt paraules dites per Eduardo Reyes ahir dissabte, dinou de setembre, a l'acte públic de caràcter polític que la candidatura dita Junts pel Sí va celebrar a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat dins del marc de la campanya electoral prèvia a la jornada potser plebiscitària del proper vint-i-set de setembre, tal com es poden escoltar a l'enregistrament que vilaweb ofereix en aquest enllaç, ben avançat el minut sis.

I jo, és clar, en sentir les paraules dites per Eduardo Reyes (probablement pres per l'emoció del moment, més que no pas per les directrius d'un guió) no puc més que recordar el relat aquell de La força de voluntat, del mestre Monzó, on el seu porfidiós protagonista prova de fer parlar a una pedra un xic allargada, arrodonida, decididament grisa. I és aleshores que trobo una gran sort que el dret del vot no s'hagi estès al món dit mineral, altrament ja em veia jo, maldestre, provant d'enraonar amb algun granit maresmenc o qualque conglomerat montserratí, talment allò que crec desitjar pagués la pena l'esforç, doncs abans em veig fent canviar d'opinió a una pedra, que no pas a una persona.

dijous, 17 de setembre del 2015

Dō itashimashite

You're welcome, recordo que ens respongué una noia d'aparença anglosaxona en un dia indeterminat de l'agost de dos mil sis, quan li donàrem les gràcies per haver-nos confirmat que sí, que anàvem pel bon camí per arribar allà on crèiem voler arribar.

Uns minuts abans havíem nosaltres davallat a l'estació de Broad Channel, i en ser al carrer ens trobàrem desorientats per l'estranyesa del veïnatge que ens acollia, i com no era el dos mil sis any de telèfons dits intel·ligents, consultàrem el mapa que dúiem a la mà i enfilàrem el Cross Bay Boulevard amb l'esperança de trobar algun cartell que ens informés de com arribar allà on crèiem voler arribar. I fou al poc hospitalari bulevard, més autopista que no pas bulevard, on demanàrem a la única persona que ensopegàrem si anàvem bé per arribar allà on crèiem voler arribar, i ella ens respongué que sí, i que aviat trobaríem una indicació que ens adreçaria al que aquí anomenaríem un centre d'interpretació, doncs és cosa sabuda que les interpretacions sempre és prudent donar-les ja fetes. Sigui com sigui, donàrem les gràcies i la noia ens respongué el preceptiu you're welcome que la cortesia anglosaxona obliga, només que aleshores vàrem entendre que la noia ens donava la benvinguda, en traduir nosaltres les seves paraules de manera literal i trobar-ne tot el sentit, doncs bé el nostre aspecte forà i el nostre anglès de pa sucat amb oli li devien fer creure que érem el que érem, gent vinguda de fora per admirar tot allò d'admirable que trobéssim per aquells encontorns, i que era per això que ella, persona sens dubte hospitalària, ens donava la benvinguda.

I potser sí. O no.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Jarndyce-san no uchi (IV)

És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.

El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.

En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.

dimecres, 2 de setembre del 2015

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.