dimarts, 8 de setembre del 2015

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.