Chotto mattemasu

De vegades hi ha narratives que trobes que s'allarguen i s'allarguen sense motiu. Narratives que potser al llarg d'un parell d'hores de metratge van d'aquí cap allà fent voltes sobre no se sap ben bé què. Narratives que sense saber cap a on van, et captiven per la forma que gasten, per les maneres que mostren, per com et diuen el que encara no saps que t'estan dient. Narratives, en definitiva, que sense que te n'adonis et porten allà on volen per, un cop creus que no ets enlloc, fer-te viure la intensitat d'un moment que fa més de dues hores que preparen.

És sens dubte aquest el cas de Cerrar los ojos, d'Erice, on després de més dues hores de projecció arribes a la intensitat d'un moment que ho és tot. Un moment que et recorda a la projecció de Frankenstein al principi d'El espíritu de la colmena. Un moment que et recorda com Erice estima el cinema. Un moment que et recorda com de vegades cal fer el que cal fer, encara que no sapiguem per què. Un moment que et recorda el que sovint prefereixes oblidar, que un dia, cada cop menys llunyà, tu també seràs només present.

Mitsubachi no sasayaki o mimashita

De vegades el tema és un, i de vegades un altre. De vegades el tema és el món interior de la nena protagonista, l'Anna interpretada per l'Ana Torrent, i de vegades ho és la corpòria inexistència dels seus pares, Teresa i Fernando, que semblen ser no més que espectres mancats de forma que deambulen pel gros casalot on viuen o no viuen.

Aquest cop, potser el tercer o el quart que veig El espiritu de la colmena, em fixo només en el no-viure de Fernando i Teresa. Ell perdut amb les abelles i les seves metàfores, sol, i ella perduda enmig d'absències, també sola. Potser altres cops el no existir dels pares em duia a les filles i a la construcció del seu imaginari, però aquest cop resto captiu de la derrota dels pares, de la seva implacable solitud, de la seva fragilitat, de la seva mort en vida, del seu exili enmig del no-res.

I si bé la derrota que els acompanya té uns orígens clars i evidents, que no per res els fets (o els no-fets) es daten quan es daten, la derrota sempre és una. I si bé Mateu diu allò de feliços els qui ploren, perquè seran consolats, a la pantalla no s'ensuma cap consol per enlloc, potser perquè els vençuts ho acostumen a perdre tot, llàgrimes incloses.

Kochira wa Astley-san desu

El 1987 fou l’any de Rick Astley. I el 1988 també.

Aquells anys, 1987 i 1988, Astley era com els Reis d’Orient, això és, ubic. Però d’una ubiqüitat superlativa, car si els Reis tenen la capacitat de ser a tot arreu la nit del cinc al sis de gener, la d’Astley no coneixia límits. En tot programa de televisió, de ràdio, sonaven les seves cançons. El noi, sempre somrient, cantava i cantava, sense descans, sense defallir, aplicada i entusiàsticament.

I tot per res, car només un foll compraria aquells discos, aquelles cançons lamentables, aquells sons que només en un acte de caritat es podrien arribar a considerar música. I fou precisament la caritat la que em portà a voler comprar un disc del senyor Astley, perquè almenys en vengués un. Sort, però, que em van treure del meu error i em van fer evident que el foll era jo.

Descobert pel productor Pete Waterman, el cantant Rick Astley fou número u de vendes a mig món amb els seus dos primers singles, Never Gonna Give You Up el 1987, i When I Fall in Love el 1988. Des d’aleshores es calcula que Astley ha venut més de quaranta milions de discos, que no semblen pocs.

I avui puc dir, sense por a equivocar-me, que la follia no es guareix, no té cura. Ahir, a Can Ramoneda, només érem quatre gats per veure la primera part de El sur, tot i que jo, foll, vaig anar una hora i mitja abans a compra l’entrada, per si de cas s’esgotaven.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.