De vegades hi ha narratives que trobes que s'allarguen i s'allarguen sense motiu. Narratives que potser al llarg d'un parell d'hores de metratge van d'aquí cap allà fent voltes sobre no se sap ben bé què. Narratives que sense saber cap a on van, et captiven per la forma que gasten, per les maneres que mostren, per com et diuen el que encara no saps que t'estan dient. Narratives, en definitiva, que sense que te n'adonis et porten allà on volen per, un cop creus que no ets enlloc, fer-te viure la intensitat d'un moment que fa més de dues hores que preparen.
És sens dubte aquest el cas de Cerrar los ojos, d'Erice, on després de més dues hores de projecció arribes a la intensitat d'un moment que ho és tot. Un moment que et recorda a la projecció de Frankenstein al principi d'El espíritu de la colmena. Un moment que et recorda com Erice estima el cinema. Un moment que et recorda com de vegades cal fer el que cal fer, encara que no sapiguem per què. Un moment que et recorda el que sovint prefereixes oblidar, que un dia, cada cop menys llunyà, tu també seràs només present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada