Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Minami no umi

Més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, i més enllà, també, de l'arcàdia que imaginaren els nostres avantpassats, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau. I no pas perquè l'entorn de platges de sorra blanca, aigües transparents i amables cocoters em resulti llaminer; ni, tampoc, perquè el mite d'una acollidora mare natura habitada per civilitzats salvatges em sigui, d'alguna manera, creïble o desitjable.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de navegar pel sud de l'oceà Pacífic haguessin fet la travessa del Sahara dalt d'un camell, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió de sorra que envolta els pocs pous, fonts i oasis dels erms del magrib i la cirenaica (m'estalvio l'arcàdia, donades les circumstàncies), el Sahara és l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau, i no pas perquè les esteses de sorra bullida, temperatura canicular, aigua escassa i salobre em resulti llaminer.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de recórrer la grossa extensió del Sahara dalt d'un camell haguessin navegat pel sud de l'oceà Pacífic, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau.