Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

Shijō saikō

S'explica que captivat per la seva bellesa sense parió, Zeus metamorfosà en àliga per segrestar al púber Ganímedes, que esdevingué així coper als estatges olímpics. Allà hostatjat, el formós Ganímdes s'encarregava d'omplir les copes dels Déus, a més de satisfer les ànsies sodomítiques del pare dels Déus, tal com era costum a la Grècia clàssica, on els homes adults acostumaven a disposar dels anus dels seus deixebles púbers per esbravar-se. De fet, és Plató al Timeu qui fa referència al mite de Ganímedes com una invenció cretense que justificaria les inclinacions sodomítiques de la societat minoica. Platò, però, trobava poc edificant i digne de blasme el capteniment moral dels Déus, i es demanava si el comportament de Zeus resultava moralment acceptable. I si s'ho demanava era per respondre que no, que el criteri de Zeus era sovint arbitrari i mesquí, i que, per sobre de tot, més que amb el cap semblava pensar amb el penis, quelcom impropi d'un Déu, en opinió del torracollons de Plató.

Però si de cas acceptem com jo accepto que tot Déu és fet a imatge i semblança del seu creador, ha existit mai un Déu més ben parit que Zeus Olímpic?

Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Doko ni Patufet-kun imasu ka

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret... cantussejo pel carrer, camí del despatx, fins que sóc aturat per un desconegut que em pregunta si canto la cançó d'en Patufet. Sí, és clar, li responc. Però jove, em replica, no veieu que amb la vostra alçada és ben ridícul que assumiu el paper del menut Patufet? Sorprès per l'absurditat de la pregunta resto mut, avinentesa que aprofita el desconegut per recomanar-me que canti el gegant del Pi, molt més adient a la meva mida, alhora que ell mateix comença a cantar, el gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi... Davant tanta insensatesa no tinc més remei que cridar prou i argumento que donada la meva edat de cap manera se'm pot qualificar de jove, però ara és ell qui m'interromp, us equivoqueu, jove, doncs he fet servir l'adjectiu en el seu grau comparatiu, i és evident que vós sou més jove que no pas jo. I això és cert, doncs el desconegut llueix una rinxolada barba blanca que guarneix el seu ridícul i anacrònic abillament, una mena de túnica de lli ajustada a la cintura mitjançant un cinturó de pell adobada i unes atrotinades sandàlies. Però si fos cert el vostre argument, l'interrompo ara jo, doncs el desconegut continuava perorant sobre l'art de l'adjectivació, ningú no podria cantar la cançó d'en Patufet, en no existir ningú tan menut com el propi Patufet. I ara el desconegut riu i em replica que de cap de les maneres, la cançó forma part d'un conte tradicional, i si hom explica el conte, cosa que vós no fèieu, en el seu paper de narrador està legitimitat per cantar la cançó d'en Patufet, i fins i tot per declamar aquell famós diàleg que diu... però ara sóc jo qui el torna a interrompre, doncs prou que conec tot allò de Patufet, on ets?, i miro de trobar la manera de desempallegar-me d'aquest llunàtic, doncs poques ganes tinc d'embrancar-me en discussions que no porten enlloc. Però el desconegut no deu tenir res millor a fer, i encara que apresso el pas tot girant-li la cara, em segueix tot embarbollant-se amb una estranya teoria sobre una caverna i unes ombres per tal de refutar la meva pretensió de continuar cantant. I és aleshores que recordo la famosa al·legoria i concloc que sóc víctima d'un foll que creu ser Plató, i així li vaig saber. Sòcrates, però, em respon fent-se l'ofès, em dic Sòcrates, fill de Sofròniscos, i no em plau de ser confós amb aquell arribista pocavergonya que tant m'ha perjudicat. Sort que puc cridar l'atenció d'una parella de guàrdies i els aviso que estic sent molestat per un indesitjable sodomita que, segons tinc entès, ha estat acusat de corrupció de menors a Atenes. Calúmnies! però, crida el tal Sòcrates, tot això no són més calumnies! continua cridant en ser arrossegat pels guàrdies, que no desaprofiten l'ocasió de fer servir els seus reglamentaris bastons de goma.

I lliure finalment del tal Sòcrates apresso el pas, cantussejant la bonica melodia d'en Patufet, aquella que diu, patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Omoide

Sovint em confonc i arribo a creure que els verbs recordar i oblidar són antònims. Encara més quan consulto el diccionari i llegeixo que oblidar és perdre la memòria d'una cosa, no recordar-la. Però recordar, representar-se en la ment una cosa passada, és precisament això, representar, i encara que jo no tingui simpatia per Plató i els seus epígons, no puc ni vull obviar que entre una representació i allò representat sempre hi ha una certa distància, de vegades molta, moltíssima. És per això, per a representar a la meva conveniència tot allò relacionat amb el meu passat, que res millor que l'oblit per a alliberar-me de la tirania dels fets, i poder refer a plaer els meus dies segons la meva volàtil voluntat. D'aquesta manera l'oblit esdevé el pas previ i necessari de qualsevol record, i mai el seu absurd oposat, tal com els integristes de la veritat ens volen fer creure a tothora.

Kochira wa Socrates-san desu

I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.

Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka

Els infants, ja em perdonareu, no m'agraden. I no m'agraden gens.

INFANT prové del llatí INFANS, -NTIS, "incapaç d'enraonar", derivat, al seu torn, de FARI "parlar". I aquí ho tenim, els nens, nins, marrecs, infants, xiquets, al·lots, o com els vulgueu dir, són éssers humans que no enraonen i només responen a estímuls primaris, això és, a la gana, el fred, la calor, el dolor, la por, la són, l'avorriment. . . el fet social els és aliè en tant que la seva natura els priva de comprendre, acceptar i respectar el pacte social en què, amb permís del senyor Rousseau, es fonamenta la nostra fràgil convivència. Antigament això rai, els infants eren una mena de pàries que restaven al marge de tot. Si fins i tot el meu poc estimat Plató, a la República, els privava de qualsevol dret, com no podia ser d'una altra manera. El problema rau quan, avui en dia, els infants es converteixen en el centre de tot, car els adults els subliminen en base a uns sentiments que em resulten del tot incomprensibles, el mercat (conscient de la seva natura) els converteix en el seu principal objectiu, i els legisladors (per tal de satisfer als seus votants) els protegeix de tot mal. El resultat? uns éssers monstruosos, la dictadura dels quals, tiranitza les nostres vides.

Tal com diu el senyor Alzamora, de nom Sebastià, una societat opulenta i decadent com la nostra només té un camí, el de l'extinció, cosa que converteix a la reproducció humana, així com als seus fruïts, això és, els infants, en un fet detestable.