Omoide

Tinc molt viu el record d'algunes lectures. Però no només el record de la lectura, sinó de vegades, encara més i tot, el del moment i el lloc on vaig fer la lectura. Així, em recordo llegint Gerald Durrell en un alberg a Amsterdam, a Empar Moliner en un ryokan de Takayama, a Houellebecq en una casa de turisme rural a Ridaura, Chevallier en una casa de colònies a Viladoms, Homer a la Vall d'en Bas, Tolkien voltant per Mallorca, Peake  en una sala d'espera, Plath al llit de casa… I de vegades passa que només em recordo llegint, que només recordo els moments, l'entorn que m'acollia, l'instant precís, però res del que llegia. Però també pot ser que ho recordi tot perfectament, tal com em recordo molt bé dels dubtes del general Kutúzov, quan llegia Guerra i Pau en un apartament d'una coneguda a Coma-ruga fa més de quaranta anys. I encara de vegades també passa que m'és més estimat el record del moment que no pas el record d'allò que llegia, malgrat que, sense haver estat llegint el que llegia, el moment, ni tampoc el seu record, no existiria.

Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

Kita no otoko

El tema és enrevessat. La qüestió és com narrar una ficció ambientada en un temps que fa anacrònic el llenguatge parlat avui dia. Per exemple, és raonable que els actors que interpreten una ficció ambientada a la Islàndia del segle X parlin un anglès més o menys contemporani? Potser s'hauria de torturar als actors fent-los parlar una llengua inventada que provés d'imitar la sonoritat d'un islandès arcaic?

Tot plegat em recorda un relat de Lampedusa on un jove professor de grec (que fa estada en una cala recòndita i solitària) fa la coneixença d'una sirena que parla la llengua d'Homer. I és per això que, amb els anys, el professor sempre es vantarà de conèixer el grec autèntic, no com els seus companys de professió, que parlen una llengua d'una sonoritat inventada i imposada.

També tinc el record d'una pel·lícula històrica exemplar, Winstanely, de Kevin Brownlow i Andrew Mollo, on els diàlegs es reduïen al mínim i, talment el cinema mut, apareixien alguns pocs rètols que complementaven la narració. De fet, Bronwlow i Mollo van arribar a plantejar-se l'opció de fer tota la pel·lícula muda, opció que, sens dubte, jo hagués preferit. D'aquesta manera ens estalviem un element que destorba la ficció, i s'obliga el director a excel·lir en la narrativa visual, talment un Dreyer o un Murnau.

En el cas de diumenge passat, una història prou típica i tòpica sobre venjança narrada amb un encert visual admirable (però amb excessiva precipitació), haver eliminat els diàlegs (obvis i farcits de tòpics) i haver-ho reduït tot al so dels cops, dels laments, dels udols i dels crits, hauria sigut, goso afirmar, un encert revolucionari.

Homerikku no keiyōshi

Si ben ridícul és parlar d'un mateix fent servir la tercera persona del singular, més ridícul és fer-ho mitjançant epítets homèrics. D'aquesta guisa, en dErsu_, el favorit dels Déus, jo mateix, bé podria també ser en dErsu_, de parlar trabucat; o en dErsu_, de fermes gamberes; o en dErsu_, de mirada absent; o en dErsu_, el massa llegit; o en dErsu_, de peus lleugers; o en dErsu_, que menja sopes; o en dErsu_, de llargues pestanyes; o en dErsu_, que mai no escolta; o en dErsu_, que no sé jo.

En definitiva, en dErsu_, de ridícul garlar.

Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Anata wa onna no ko desu ka

És possible que l'exhaustivitat, qualitat d'exhaustiu, no sigui la millor manera de narrar qualsevol circumstància susceptible d'ésser narrada. Se'm podrà respondre que bé Homer va ser molt exhaustiu quan va fer la descripció de les naus aquees. I jo, és clar, respondré que sí, que la descripció de les naus és d'una exhaustivitat abassegadora, i que potser per això sigui un dels cants de la Iliada que em resulten més poc llaminers, doncs bé cal no oblidar que estem parlant de mil cent vuitanta-sis naus, que aviat és dit.

Sigui com sigui, si alguna cosa puc retreure a Girl, opera primma de Lukas Dhont, és la seva exemplar exhaustivitat, amb el benentès, és clar, que l'exemplaritat tampoc és que sigui cap grossa virtut.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Bungaku (II)

Que la literatura és anterior a l'escriptura és d'una evidència que no admet discussió. Molt abans que fossin fixats per escrits, els grans poemes èpics de l'antigor ja eren dits i escoltats per innúmers analfabets que ni tan sols sospitaven la possible existència de quelcom anomenat escriptura. I no obstant això, són o no són literatura l'Epopeia de Guilgameix, la Il·líada o l'Odissea? per esmentar només les mostres de poesia arcaica que a qui això escriu li són conegudes.

Com és possible, doncs, que els doctes membres del docte Institut defineixen literatura com a art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, o bé activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, quan l'escriptura no seria més que una eina posada al servei d'allò que li és anterior. Com és possible semblant confusió, aital disbarat, tan grossa estupidesa?

Voluntat d'excel·lència en l'ús del llenguatge, goso jo ara afirmar que és la literatura, amb el benentès, és clar, que d'aquí a cinc segons puc gosar afirmar qualsevol altre bestiesa.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.

Tersites-san de aimasu

S'hi fa intervenir en l'assemblea un home molt ridícul, contrafet de cos i esguerrat, escriu en un cert moment, a tall d'exemple, Llucià de Samòsata, a Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I el tal home ridícul, contrafet de cos i esguerrat, no és altre que el conegut, odiós, sancallós, pota-ranc, geperut i cabellesclarit Tersites, curiós personatge sobre qui ja m'ha plagut escriure més d'un i dos cops, I encara que el tal Llucià, sofista i rètor, no aporta cap tipus de clarícia ni novetat sobre el més menyspreable dels immortals, indirectament ens diu que a la seva època, segle segon de la nostra era, la figura de Tersites era tinguda en el més gros dels descrèdits, talment encara ningú no s'interrogués sobre els motius d'Homer (ja saben, el cec de Quios aquell a qui els doctes especialistes neguen l'existència) per incloure semblant personatge al cant segon de la Ilíada, com si rere el gros escarni de la seva persona no s'hi pogués amagar algun tipus de crítica a la grossa follia dels aqueus. A no ser, és clar, que els meus dubtes només responguin a la ximpleria pròpia dels diletants, aquells ombrívols pedants que en no saber res, creuen que ja ho saben tot.

Homer-san no monogatari (II)

Ja fa un cert temps em va plaure escriure sobre la possibilitat, potser quimèrica però certament llaminera, que sota el nom d'Homer s'amagués Polifem, l'insensat fill de Posidò que diuen que regnà sobre els ciclops. Passat el temps, la possibilitat esbossada, potser quimèrica però certament llaminera, resta en el més agradós dels oblits, en no haver estat recollida per cap dels doctes especialistes que estudien la qüestió homèrica, ni tampoc per cap dels indoctes generalistes que no l'estudien gens. Però una dada és irrefutable, els ciclops, Polifem inclòs, no existeixen ni han existit mai, en no haver-hi cap dada sensata que documenti la possible presència de gegants d'un sol ull que s'alimentin de carn humana. De la mateixa manera, cada cop hi ha més unanimitat en l'autoanomenada comunitat científica que el tal Homer, el cec de Quios, tampoc no va existir mai. Coincideixen, doncs, ambdós personatges en una no-existència que el sensacionalisme demagog que em caracteritza m'obliga a qualificar d'evidència sumària, meridiana i irrefutable de l'indiscutible fet que, sota el nom d'Homer, s'amaga Polifem, l'insensat fill de Posidò qui diuen que regnà sobre els ciclops.

Kono monsutā wa nan desu ka

En parlà Homer a la Ilíada, també Hesíode a la Teogonia, Ovidi a les Metamorfosis, pseudo-Apol·lodor a la seva Biblioteca, Higini a les Faules, i més tardanament els bizantins Isaac i Joan Tzetzes en el seus comentaris de la Cassandra de Licòfron. Els uns afirmaren que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i d'altres li atribuïren una curiosa bicefàlia. En el que tots semblaren coincidir fou en la seva capacitat de treure foc per la boca a voluntat i en el seu mal caràcter. També fou opinió comuna que feia estada a Lídia, part occidental de l'actual Anatòlia, i que era filla de l'escurço Equidna i de Tifó, ésser monstruós de filiació dubtosa. I hom també coincidí en afirmar que fou l'heroi Bel·lerofontes, de la casa de Corint, qui li donà mort en introduir-li un tros de plom per la boca, que fongué per causa de l'escalfor de les flames, amb l'ajut d'una llarga pica.

I avui, dimarts divuit de setembre de 2012, és de celebrar que un nou estudiós, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, presenti al públic el resultat de les seves investigacions en un breu treball d'indubtable mèrit i excel·lent redactat, que desitgem esdevingui canònic entre tots els quimeristes de pro, aquells que ens complaem en prendre com a desitjables les fantasies del nostres esperit.

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

Kochira wa Tersites-san desu (II)

Avui m'ha estat obsequiada la segona traducció que Manuel Balasch feu de La Ilíada. Un cop obert el llibre m'he apressat a buscar el cant segon, i sobre el nom de Tersites he trobat un número, el disset, que m'ha remès a un breu excurs on el traductor relata un parell d'anècdotes sobre el personatge. Sembla ser que els escoliastes d'Homer explicaven que Tersites fou el tutor d'Homer, a qui manllevà la hisenda paterna. I d'aquí la cruel descripció, la manca de patronímic, de lloc de procedència i la ridiculesa del nom, Tersites, un mot eòlic que Balasch tradueix per barrut, i que Montserrat Ros, a la seva versió en prosa, dóna el significat de desvergonyit, també en una nota a peu de pàgina, la vint-i-cinc.

En cas de donar crèdit a l'anècdota (un autor ridiculitzant a un conegut que li resulta odiós), aquesta seria una prova de pes, tot i la seva lleugeresa, a l'hora de defensar l'existència d'Homer en tant que únic creador de La Ilíada, potser també de L'Odissea, opinió avui dia majoritàriament rebutjada pels doctes especialistes en la qüestió, però que a mi em plau considerar no pas com a certa, sinó com a desitjable, una categoria que trobo menys incerta que la certesa.

Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Ulisses desu ka, Tannhauser desu ka

És en el primer acte, enmig del duet entre Venus i Tannhauser, que em retorna la imatge d’Ulisses pres a l’illa de Calipso. A l’òpera de Wagner, Tannhauser és al Venusberg, on Venus li ha ofert la immortalitat a canvi que aquest satisfaci la seva luxúria; i al poema homèric és Calipso qui ofereix la immortalitat a Ulisses a canvi del mateix. I tant Tannhauser com Ulisses, per molt que les cadenes que els lliguen siguin d’or, frisen per fugir del captiveri, doncs enyoren la terra paterna i la companyonia dels seus semblants.

Un cop lliures, però, les seves històries divergeixen, doncs si bé ningú retreu a Ulisses els deu anys passats al llit de Calipso, Tannhauser és veu rebutjat per tothom. I no pas per una qüestió de moral, sinó per un conflicte d’autoritat, doncs si el Venusberg on sojorna Tannhauser és un reducte pagà enmig de la cristiandat, l'illa de Calipso està regida per la mateixa cosmogonia olímpica que el món a on retorna Ulisses. El que no se li perdona a Tannhauser no és pas la còpula fora del sagrat vincle matrimonial, sinó haver gosat viure sota unes altres lleis, una altra autoritat, doncs ja ho deia Joan Fuster, que dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu, però de l'autoritat, afegeixo jo, no se’n riu ni déu.