dijous, 16 de juliol de 2009

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.


¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

1 comentari:

Antígona ha dit...

Muy interesante lo que planteas, Dersu.

Pero no creo que Aquiles piense que estuvo equivocado en sus anhelos. La muerte le hubiera sobrevenido igual de haber sido la suya una existencia más doméstica y anodina.

Aquí el problema es, como sugieres, que ningún mortal desea morir, ni antes ni después. Pero la muerte es el final inevitable que nunca podremos eludir. Y los griegos fueron más conscientes que nadie de ello, de cómo toda vida sólo era vida propiamente humana si miraba decididamente a la muerte frente a sí. No por casualidad los seres humanos eran nombrados como "los mortales", en contraposición y separados por un abismo de la inmortalidad divina.

Sólo que ser consciente de y asumir la muerte no significa dejar automáticamente de lamentarla.

Un beso