Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

Kochira wa Lovecraft-san desu ka

I és tafanejant la taula de novetats de la Central del carrer Mallorca, llibreria que no tinc el costum de visitar, que resto sorprès per la presència de dos dels llibres que hi són presentats: franja groga superior amb el nom del segell editorial, Acantilado, amb la resta de la coberta ocupada per una gran fotografia sobre la que es poden llegir, en discretes lletres blanques, títol i autor.

I aquí és on rau la meva sorpresa, H. P. Lovecraft. Lovecraft editat pel senyor Vallcorba! Però no s'havia convingut que la prosa de Lovecraft era menyspreable? encara més hòrrida que no pas l'horror que pretenia narrar? Si més no, aquesta era l'opinió compartida per qualque persona amb dots dits de front quan jo vaig fer la coneixença del senyor Lovecraft, editat aleshores per la difunta i no sempre admirable Bruguera, si no em falla la memòria. Si fins i tot jo, que aleshores llegia coses que farien caure la cara de vergonya a qualsevol persona més o menys decent, no podia més que reconèixer que sí, que al seu costat, fins i tot Marcial Lafuente Estefanía semblava un possible candidat al premi Nobel (de literatura, s'entén).

I potser és precisament aquesta la prova de la vàlua de l'obra de Lovecraft, una vàlua que pot, fins i tot, superar el monstruós i molt poc negligible handicap de la prosa amb que és escrita.

Kimo ai shiteru

... afirmant que l'amor és alguna cosa més que el desig de les relacions sexuals, és el camí essencial pel qual l'home i la dona tendeixen a escapar-se de la solitud que desola tota la seva vida, escriu l'editor, Jaume Vallcorba, a propòsit d'una nova edició de Sol, i de dol, en referir-se al sonet aquell que comença En tendre prat gaudir del paisatge estricte i acaba amb Copsar el Present, fet de ment i de Tu, corresponent aquesta segona persona del singular a la muller del poeta, Victòria Gili, amb qui el poeta convisqué disset anys.

L'afirmació del senyor Vallcorba resulta de gran justesa, encara més si considerem el títol del llibre i el propi sonet que l'obra, Sol, i de dol, i amb vetusta gonella. Però jo, és clar, diletant mestretites de cap de setmana, resto escèptic de considerar la solitud com responsable de la insatisfacció de viure. I no és que no cregui que no romanem sols, sempre, indefectiblement, en no haver enlloc ningú que pugui compartir els nostres còlics i embriagueses. És, només, que no considero aquesta inevitable soledat com a causa de desolació, ans el contrari, de consol vers la desolació que considero autèntica, envellir, saber-se moridor i, per sobre de tot, ximple.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.