Kochira wa Palamedes-san desu

Són moltes les versions sobre la mort de Palamedes, fill de Naupli, rei d'Eubea. En totes elles és Ulisses, Odisseu, qui tramà ardits i enganys contra Palamedes, a qui no perdonava certs fets del passat.

I és que expliquen que, arribat el moment d'anar a guerrejar a Troia, Ulisses fingí follia per tal d'estalviar-se la batussa, doncs espavilat com era prou sabia com d'incerta i arriscada era una empresa d'aquell tipus. I és per això que quan Menelau I Palamedes foren a Ítaca a recordar-li la paraula donada, Ulisses prengué bous i arada i es posà a sembrar sal als camps, fent-se l'orat. Però Palamedes ensumà l'egany i prengué Telèmac, fill d'Ulisses, a qui posà davant dels bous. Ulisses, és clar, desvià els bous per no envestir al seu fill, talment hagués recuperat de cop la raó, i l'engany fou descobert.

I d'aquí que Ulisses, grandíssim fill de puta, li tingués jurada al tal Palamedes, que com a tants d'altres trobà la lletja parca per la malvolença del fill de Laertes, que a Ítaca diuen que tenia les estades.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.