Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Moku-yōbi (II)

Avui he cregut veure a Aquil·les al davant de casa. Eren quarts de nou, jo sortia apressat per portar a la petita A. a la bressola a fer dibuixos, doncs els dijous dibuixen, i m'ha semblat reconèixer al fill de Peleu en un superbiós noi que baixava d'un ciclomotor. Jo, és clar, m'he quedat perplex, encara més quan per la cantonada de dalt ha aparegut un jove barbamec, que en veure a qui a partir d'ara anomenaré Aquil·les ha restat aturat, certament sorprès, potser atemorit. I Aquil·les, en veure a qui a partir d'ara anomenaré Hèctor, no ha pogut amagar una lletja ganyota de satisfacció. Passats uns instants de dubte, tots dos s'han atansat l'un a l'altre, i quan no els separaven més de dues passes, Aquil·les ha envestit amb el cap l'abdomen d'Hèctor, que sorprès per la bravor de l'escomesa ha caigut sobre el panot de la vorera. Però quan Aquil·les anava a abraonar-se a puntades de peu sobre l'indefens Hèctor, uns quants passavolants l'han subjectat per les amples espatlles, alhora que d'altres ajudaven Hèctor a alçar-se i algú trucava als Mossos, alertant d'una baralla al carrer, dos pinxos, he sentit que deia pel telèfon, referint-se als divinals combatents. Decebut, he empés el cotxet de la petita A. i li he recordat que avui dibuixarien, doncs som a dijous, he afegit.