dijous, 5 de març del 2009

Moku-yōbi (II)

Avui he cregut veure a Aquil·les al davant de casa. Eren quarts de nou, jo sortia apressat per portar a la petita A. a la bressola a fer dibuixos, doncs els dijous dibuixen, i m'ha semblat reconèixer al fill de Peleu en un superbiós noi que baixava d'un ciclomotor. Jo, és clar, m'he quedat perplex, encara més quan per la cantonada de dalt ha aparegut un jove barbamec, que en veure a qui a partir d'ara anomenaré Aquil·les ha restat aturat, certament sorprès, potser atemorit. I Aquil·les, en veure a qui a partir d'ara anomenaré Hèctor, no ha pogut amagar una lletja ganyota de satisfacció. Passats uns instants de dubte, tots dos s'han atansat l'un a l'altre, i quan no els separaven més de dues passes, Aquil·les ha envestit amb el cap l'abdomen d'Hèctor, que sorprès per la bravor de l'escomesa ha caigut sobre el panot de la vorera. Però quan Aquil·les anava a abraonar-se a puntades de peu sobre l'indefens Hèctor, uns quants passavolants l'han subjectat per les amples espatlles, alhora que d'altres ajudaven Hèctor a alçar-se i algú trucava als Mossos, alertant d'una baralla al carrer, dos pinxos, he sentit que deia pel telèfon, referint-se als divinals combatents. Decebut, he empés el cotxet de la petita A. i li he recordat que avui dibuixarien, doncs som a dijous, he afegit.