Itsumo fuyu desu

Fa temps vaig escriure sobre un curtmetratge de Roman Polanski que em plau especialment, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes sortits del mar traginen un gros armari per tot allà on van. El cas és que dissabte passat em va tornar el record del curt de Polanski, quan, assegut al pati de butaques d'un cinema, vaig veure com el protagonista de la ficció que es projectava a la pantalla traginava no pas un gros armari, sinó una delicada maqueta dins d'una urna de metacrilat. En aquest cas, el de la ficció de dissabte passat, Siempre es invierno, la maqueta podia trobar-se justificada per l'assistència de l'home que la traginava a un congrés de paisatgisme, en ser l'home traginador de la maqueta un arquitecte especialitzat en paisatge. Però a mesura que el metratge avançava i la trama es desenvolupava, la maqueta es deslligava de la seva molt hipotètica funció i prenia una dimensió que cada cop més em recordava a l'armari del curt de Polanski. Llàstima, però, que el director, David Trueba, negligia la que sens dubte era la principal virtut de la ficció que tenia entre mans, la ja prou esmentada maqueta, i s'entestava a explicar-nos amors i desamors del trist traginador de la maqueta, talment la maqueta no fos més que una metàfora de la malaptesa vital d'aquest traginador.

I de la mateixa manera que qualsevol obra és sempre més llaminera que no pas la vida d’aquell que la imagina, també una maqueta és sempre molt més interessant que no pas les circumstàncies del seu traginador.

Kyūketsuki wa sonzai shimasu ka

És el del vampir un argument d'interès. No pas, però, per la certa o incerta existència o inexistència dels mateixos, avinentesa del tot irrellevant, sinó, més aviat, per les excel·lents obres que ens ofereix, com ara les de Murnau, Dreyer, Herzog, Perucho, Portabella, Polanski i d'altres (suposo). Però també per la multitud de reflexions que permet, com ara la de la mort. Són els vampirs humans imperfectes, es estar, com estan, privats de la mort? Complerta la mort, a l'home? I si és així, quan esdevinguem immortals (d'aquí dues o tres generacions) continuarem sent humans? O bé cal rebutjar la immortalitat en benefici de la nostra humanitat? És desitjable ser humans?

Preguntes, totes elles, que no hi ha cap necessitat de respondre, però que sempre és bonic formular. O no.

Eigakain ni ikitai desu

Sóc partidari de provar d'interpretar els somnis. Si més no, de provar d'interpretar els somnis en tant que sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son, en trobar com trobo que la llibertat del nostre pensament quan som mancats de consciència pot arribar a oferir-nos lectures de les nostres circumstàncies que d'habitud ignorem.

És potser per això que porto un parell de dies encaboriat amb la meva particular versió del curtmetratge de Polanski. De primer, vaig pensar que tan sols era una constatació de com d'enutjós m'és anar acompanyat al cinema, i d'aquí el gros armari, no més que el conegut que m'acompanyava, a qui havia de traginar amunt i avall. Però el conegut que m'acompanyava al somni és una persona de tracte agradable, formes corteses i tarannà discret, i encara que la serva còrpora és voluminosa, no trobo que la forma d'armari de fusta massissa de tec li escaigui. De fet, l'armari del somni em recordava a un dels armaris del rebedor de casa, on desem roba de llit i enutjoses eines de bricolatge.

I és que anys enrere, quan jo vivia lliure de responsabilitats vers terceres persones, tenia el costum d'anar cada dia a la Filmoteca, a més de visitar altres sales de cinema, de manera que, en un mes, podia jo visionar més de cinquanta llargmetratges. En canvi, ara, les actuals circumstàncies fan que tot just n'hi vegi dos o tres, nombre del tot insuficient, essent, doncs, el moble de fusta de tec no més que la representació de les meves actuals circumstàncies, aquelles que em posen mil i una traves a l'hora d'eixir de casa per anar al cinema. 

O ves a saber.

Hai shera wa mitai desu

Avui he somniat que em trobava a la sala gran de la Filmoteca en companyia d'un conegut i d'innúmers desconeguts per assistir a la projecció de High Sierra, de Raoul Walsh. Però, en començar la projecció, ni les imatges que veia es corresponien amb aquelles que recordo del film de Walsh, ni sortia Bogart per enlloc. Sorprès, potser decebut, certament irritat, m'he dit que em devia haver confós de sessió, circumstància no pas estranya en mi, encara menys en un somni, i he provat d'entomar amb estoicisme la confusió i gaudir del que fos que projectessin, que ha estat un recull de curiosos curtmetratges que feien paròdia d'algunes pel·lícules que m'eren conegudes i que ja no recordo.

I ja de camí cap a casa, als Ferrocarrils, m'he vist amb l'enutjosa obligació de carregar un gros armari de fusta massissa, que semblava ser que havia de retornar a l'estació del Putxet, on em va ser donat en recollir jo al conegut que m'acompanyava a la sala de projeccions. Curiosa avinentesa, sens dubte, aquesta de traginar un armari, però els somnis ja les tenen aquestes coses, com també tenen que en davallar al Putxet m'he trobat dalt d'un fort pendent enjardinat que també calia davallar, i ja prou, doncs arribats aquí m'he despertat.

I ha estat en despertar que tot ha començat a encaixar. El film de Walsh que tinc intenció de veure el proper dissabte deu, la por a no poder-hi anar, i un cert curt de Polanski, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes traginen amunt i avall un gros armari, de tal manera que al somni no només assistia jo a la projecció de diversos curtmetratges, sinó que jo mateix en protagonitzava un, si se'm permet la immodèstia de ser el protagonista dels meus propis somnis, allà on són narrats els meus anhels i neguits.

Futari to oshīre

No és gaire coneguda la història aquella dels dos homes que eixiren de la mar traginant un gros armari, d'aquells que s'acostumen a trobar a les habitacions de matrimoni, amb espai per guardar de manera convenient no només la roba de marit i muller, sinó també la corresponent roba del llit, amb un petit mirall, calaixos, prestatges, i una barra per penjar samarretes i camises.

Un gros armari, doncs, que feia suar de valent als dos homes, que un cop arribats a la ciutat es movien amb turpitud per les voreres tot ensopegant amb la resta de transeünts i provocant no pocs incident. Ni tampoc els era fàcil quan volien servir-se del transport públic, intimar amb simpàtiques donzelles o aturar-se una estona a fer un reparador mos o un salutífer glop, en no trobar lloc en cap taverna on deixar el gros armari sense destorbar a ningú. Per no parlar del merescut descans, un cop arribada la nit, en no trobar tampoc cap cambra on fer estada amb espai suficient per tots, homes i armari, en ser el costum arribar als hotels amb maletes, no pas amb un armari. És per això que expliquen que els dos homes se'n tornaran per on havien vingut i s'endinsaren de nou a la mar traginant el gros armari.