Yami no oku

Katàiev va dir que no calia buscar la veritat: “la veritat en grec significa «tenebra, boira impenetrable»”, escriu en un cert moment Nanejda Mandelstam a Perduda tota esperança.

El cas és que el tal Katàiev, Valentín Petróvitx, fou un novel·lista soviètic, germà de l'escriptor satíric Ievgueni Petrov, un dels molts que va sacrificar la pròpia obra en benefici de la supervivència escrivint a l'estil de Walter Scott (que sembla que és el que agradava a Stalin), però també un dels pocs que no va girar del tot l'esquena als represaliats i perseguits. Sigui com sigui, la frase de Katàiev citada per Nadejda és massa llaminera com per comprovar-ne l'exactitud, no fos cas.

Stalin no kakimasu

Stalin construía. Nacieron de sus manos cereales, tractores, enseñanzas, caminos, y él allí, sencillo como tú y como yo, si tú y yo consiguiéramos ser sencillos como él ...

I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.

Argentina ni ikimasho ka

Lo más escalofriante de aquella salvajada era la imposibilidad de distinguir a las derechas de las izquierdas. Sus prácticas eran idénticas: secuestros, torturas, asesinatos.

Aquestes paraules del taxidermista Azúa, Félix d'Azúa, estan extretes del seu blog. Azúa, amb motiu de la reedició d'un lllibre de memòries d'Andrew Graham-Yoll, ens parla de la guerra que a l'Argentina hi hagué entre militars (suposada gent de dretes) i montoneros (gent d'esquerres, com si diguéssim).

Sorprèn la sorpresa d'Azúa car les esquerres (com les dretes, com tothom) s'han caracteritzat, des de sempre, pels mètodes expeditius: Robespierre, Líster, Stalin, Mao, Pol Pot . . . la llista fora llarga, interminable. Azúa, però, troba el desllorigador: quan les maneres de l'esquerra no agraden, no són prou civilitzades, és que estan infectats pel virus nacionalista. El nacionalismo une en la barbarie incluso a lo más apartado, sentencia el nostre intel·lectual (no-nacionalista?). Gràcies a Azúa, doncs, finalment sabem que és el nacionalisme: una mena de loctite de la barbàrie.

Jo sóc incapaç de diferenciar les esquerres de les dretes, els no-nacionalistes dels nacionalistes, els bons dels dolents, nosaltres dels altres. Serà que per mi només hi ha dolents units en la barbàrie per la seva (la nostra) humanitat?.

Clar que jo sóc un cretí i, a més, miop.

Shashin o totte mo ii desu ka

El senyor Albert Einstein va ser, tots ho sabem, un gran físic. De la mateixa manera, el senyor Ernesto Che Guevara va ser un gran revolucionari. A part, però, del senyor Einstein, al llarg de la història hi han hagut altres físics d'allò més importants, com ara Max Planck, Isaac Newton, Erwin Schrödinger . . . I el mateix podem dir dels revolucionaris. Des dels temps de la guillotina als del Gulag hem tingut una llarga nòmina de revolucionaris diversos. Però tant Einstein com el Che sembla que tenen alguna cosa especial, una mena de carisma que transcendeix la seva pròpia figura històrica i el seu camp d'actuació, ja sigui aquest el de la física o el de la revolució. I això és, crec, la fotogènia. Perquè, no ens enganyem, no és el mateix tenir penjat un pòster amb una fotografia d'Einstein traient la llengua, que un retrat de Newton amb la perruca posada. I que dir del Che, amb la seva mirada perduda en l'infinit, les seves grenyes, la boina amb l'estrella de cinc puntes, el seu posat aventurer . . . molt millor que no pas els bigotis del senyor Stalin, no?. El més curiós, però, és que totes dues figures hagin esdevingut icones de tot tipus de moviments, inclosos els pacifistes. I dic pacifistes perquè tots dos personatges, tant el senyor Einstein que va posar el seu coneixement al servei de l'ús militar de l'energia atòmica, com el senyor Guevara que, fusell en ma, anava a engegar trets allà on el demanessin, de pacífics tenien ben poca cosa. En fi, coses de la fotogènia.