Primer es presenta a ell mateix, em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat, i al llarg de les tres-centes pàgines posteriors ens presenta a no poques persones. Algunes se'ns fan simpàtiques tot seguit, com el vell mestre que tant es va preocupar per l'educació del bon Brodeck, i d'altres, és natural, se'ns fan ben odioses, doncs no són més que unes males bèsties. El cas, però, és que tots, bons i dolents, alts i baixos, tots, sense excepció, arribats a aquell punt en que hom ha d'escollir, a aquell punt al que no voldríem arribar mai, a aquell punt en què la pròpia supervivència passa per l'acarnissament amb el dèbil, opten, com no pot ser altrament, per sobreviure.
A el Informe de Brodeck els trobaran, d'en Philippe Claudel, per si els volen conèixer, per si es volen conèixer.
1 comentari:
suposo que de màrtir vocacionals no n'hi ha cap en realitat...
Publica un comentari a l'entrada