Bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, repeteixo un cop més, en atansar-me a un nou desconegut. I un cop més sento també l'altra cantarella, bon dia, em dic Andreu i sóc un psicòpata, però tant m'és, doncs sempre sóc jo qui acabo arreplegant les monedes. Fins que un dia el desconegut no és tal, doncs a qui tinc al meu davant és a un vell conegut, que es sorprèn de trobar-me al carrer captant, i així m'ho fa saber. Oh, només faig companyia a l'Andreu, m'excuso. A l'Andreu, a quin Andreu? em pregunta. No parlis tant alt, que et sentirà, responc. Sentir-me? però qui? si estem sols, afirma ell. L'Andreu, i assenyalo a qui vostès ja saben amb un gest de cap, però en realitat no es diu Andreu, ni és cap psicòpata, xiuxiuejo. Estem sols, ja t'ho he dit, no hi ha ningú més, insisteix ell. No siguis babau. Andreu, vine! crido, però l'Andreu, o com dimonis es digui, no ve. Andreu! torno a cridar més fort, Andreu! Però el vell conegut no pot amagar un gest d'esglai, i prenent-me pel braç diu que m'acompanya a casa, alhora que jo continuo cridant a l'Andreu, Andreu!... Andreu!... Andreu!... que no pot ser gaire lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada