Ingolstadt ni ikitai desu

Sortit de Bloomsbury em plau imaginar-me a Ingolstadt, ciutat bavaresa que m'és del tot desconeguda més enllà de les descripcions fetes per Mary Shelley a Frankenstein. I encara que són molts els anys passats des de que vaig llegir els fets del malaurat doctor i res no recordo de les descripcions d'Ingolstadt, em complac en imaginar-me passejant pels seus carrers i places, visitant la seva universitat i les seves muralles, conversant amb els seus estadants i admirant la formosor de les seves nadiues. M'hagués pogut imaginar a Lübeck, ciutat hanseàtica que m'és molt més familiar gràcies a les imatges filmades per Murnau, les pintures de Münch i les pàgines escrites per Mann. Però no m'imagino a Lübeck, sinó a Ingolstadt, a la riba del Danubi, que bé podria agombolar-me fins Viena o Budapest. Però tampoc em plau imaginar-me a Viena o Budapest, ciutats de les que també servo un cert record gràcies a no poques pàgines llegies. Ingolstadt, doncs, però... com anar-hi?

Watashi-tachi wa wagamamana desu

Egoistas, crida una veu al meu davant. Egoistas, torna a cridar, i en alçar la vista veig com un noi ve cap a nosaltres cridant, amb una llauna de beguda carbònica a la mà dreta. Egoistas, repeteix, alhora que es confon amb la multitud que formem, doncs gran és el nostre nombre. Egoistas, repeteix un cop més, sense que ningú li faci cap cas, acostumats com estem a excèntrics de tot tipus. Egoistas, sois todos unos egoistas, afegeix, potser per a demostrar que sap construir frases. Egoistas, hi torna, alhora que el perdo de vista, un cop ja ens hem creuat. Egoistas, suposo que continua cridant, ara que la seva veu resta ofegada pel volum excessiu d'un amplificador connectat a una guitarra.

És aleshores que em ve al cap una coneguda pintura d'Edward Munch, Aften på Karl-Johan, i m'imagino figurant de la seva versió fílmica, no més que un pla fix pres per alguna càmara de seguretat del Metro, on es veu el clatell del cridaner que s'allunya de l'objectiu, en contraposició als rostres de la multitud que ens hi apropem, en el nostre caminar per passadissos subterranis cap a la sortida de l'estació.

Machigai

Tal dia com avui, quinze de març de mil nou-cents noranta-tres, vaig veure per primer cop una pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908. Curiosament, Murnau fou el cognom que agafa un altre il·lustre, Friedrich Wilhelm Plumpe, quan ingressa a l’escola d’actors de Max Reinhardt, doncs sembla ser que a la família, de tradició industrial tèxtil, no els feia el pes la dedicació del seu fill al món de la faràndula. El 1919 Plumpe, per sempre més Friedrich Wilhelm Murnau, rodà la seva primera pel·lícula com a director, Der Knabe in Blau, avui dia perduda, i el 1922 el seu desè llargmetratge, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, potser la seva obra més coneguda entre el gran públic, però al meu parer una obra menor dins la seva filmografia, molt per sota de les obres de la seva etapa americana, especialment de Sunrise (1927) i Tabu (1931), rodada aquesta darrera en col·laboració amb el documentalista Robert Flaherty, autor de la mítica Nanook of the North (1922). Per rodar Nosferatu Murnau es traslladà a la ciutat de Lübeck, capital de Schlesweig-Holstein, al nord d’Alemanya, atret per les pintures que Edward Munch pintà a la ciutat durant la seva estada del 1903, especialment per la visió desassossegadora que Munch va aconseguir de les façanes d’un vell magatzem. El mil nou-cents setanta-nou Werner Herzog filmà una remake de la pel·lícula de Murnau a Delft, Holanda, ciutat que jo vaig visitar el desembre de mil nou-cents noranta-quatre, en les mateixes dates que a la Filmoteca de Catalunya es projectava tota la filmografia d’Andrei Tarkovski. Només vaig poder veure, el vint-i-vuit de novembre, poques hores abans d’agafar l’avió, Katok i skripka, la seva pel·lícula de graduació a l’escola de cinema VGIK. A Amsterdam, el quatre de desembre vaig veure Shadowlands, de Richard Attenborough, en versió original anglesa subtitulada en neerlandès, una mena de biografia de l’escriptor C.S. Lewis, autor de les famoses cròniques de Nàrnia i amic íntim de J.R.R.Tolkien, els llibres dels quals vaig llegir repetidament fa més de vint anys. No vaig entendre res de la pel·lícula, doncs jo hi anava per visitar l’edifici, el famós Cineac, construït per Jan Duiker, entre el mil nou-cents trenta-tres i el mil nou-cents trenta-quatre, en col·laboració amb el seu soci habitual, Jan Molema, ambdós arquitectes holandesos d’una independència exemplar que els allunyà de l’ortodòxia neoplàstica. I ja per acabar, només dir que al passadís de casa tinc penjada una reproducció de la pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908, i que avui dia el Cineac és un club musical, a on gustosament convidaré a una copa a qui tingui la paciència de malbaratar el seu temps corregint la dada errònia que hi ha en el text d’avui.