Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.