Hon-yaku no

Ha plogut molt i el llenguatge ha anat modificant-se, cada 50 o 60 anys s’ha de tornar a traduir, tenir versions per a les noves generacions, diu Pere Sureda segons recull Xavier Aliaga en aquest article.

I serà que tinc el costum de fer servir caputxa, però les paraules de Sureda em revolten, tal com en el seu dia em revoltaren les paraules d'aquesta piulada. Aleshores l'excusa era Woolf, ara Faulkner, encara que el rerefons és potser el mateix. Però per què només els lectors de traduccions es mereixen una nova versió que els hi sigui més entenedora, més adaptada al seu temps? per què no els soferts lectors angloparlants no poden disposar d'una nova versió de Faulkner, o de Woolf? Caldria, sens dubte, fer reviure Faulkner, o tal vegada ensinistrar tot un seguit d'epígons per tal d'anar actualitzant periòdicament la seva obra.

No seré jo qui negui les mancances de les traduccions de Pedrolo, traduccions que durant molts anys m'allunyaren de Faulkner, ni tampoc seré jo qui estalviï elogis a la versió de l'Esther Tallada, però només se m'acudeixen dues raons per tornar a traduir allò que ja ha estat traduït. Una, millorar tècnicament una traducció per apropar-se més a l'original, com sens dubte fa Tallada amb Faulkner o Udina amb Woolf. I, dues, oferir a qui estigui interessat una particular i personal versió d'un original, sense que en aquest el concepte de fidelitat tingui cap rellevància, tal com Riba feu amb l'Odissea, que tan de bo l'hagués traduïda per tercera, quarta o cinquena vegada. Tota la resta, falòrnies per fer bullir l'olla.

Woolf-san no kotoba

Al capdavall, (...) ho diuen tot les paraules? Poden dir res les paraules? No és pas que les paraules destrueixen el símbol que rau més enllà del seu mateix abast?, escriu na Virgínia Woolf, a Flush, segons traducció de Jordi Fernando Aloy.

I com em són de llamineres, les paraules de na Virgínia, doncs gràcies a elles cada cop que cregui jo ser pres d'un cert pensament, i cada cop que cregui jo convenient posar per escrit dit pensament, i cada cop que després de no pocs esforços vegi com m'és d'impossible posar per escrit allò que crec pensar, poder repetir-me, com qui repeteix les paraules del mossèn de torn enmig d'una eucaristia, que, al capdavall, (...) ho diuen tot les paraules? Poden dir res les paraules? No és pas que les paraules destrueixen el símbol que rau més enllà del seu mateix abast?

Woolf-san no hon mō yonde imasu

És potser Virgínia Woolf l'escriptor, si se'm disculpa (o no) l'ús del masculí com a genèric, que més empatitza amb els seus personatges, això és, que millor comprèn les seves emocions i sentiments. I com a més Vírgina Woolf és un magnífic escriptor, un escriptor superb i admirable, amb un domini prodigiós de la veu narrativa, els diversos personatges de les seves obres em resulten tan vius i propers que m'acaben semblant parts de mi mateix, talment no fossin més que expressions de la meva personalitat que tenia jo adormides, si no fos, és clar, que la meva trista i egòtica personalitat no dóna per tant, especialment si considerem la meva nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres, que en el millor dels cassos no són més que els personatges secundaris de les ficcions que crec viure al llarg del dia, amb el benentès, és clar, que a les meves ficcions només hi ha lloc per un sol personatge, jo mateix.