Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Onna no hito wa Calasso-san no hon o yomimashita

Avui he coincidit en un vagó del ferrocarril metropolità amb una donzella que llegia Calasso, La locura que viene de las nimfas. I jo, és clar, he sentit tot seguit una pregona tendresa per tan entenimentada lectora i he desitjat esdevenir tot seguit el seu home, si de cas la donzella resultava ser heterosexual, la seva dona, si de cas n'era farinera. 

I m'he imaginat al seu costat, a la riba del llac de Como, o del llac Maggiore, ja cap el tard, llegint ella Calasso, jo Bontempelli, visquent un temps d'incerta existència. 

Però ella ha davallat potser a Urquinaona i jo no.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (IV)

Davant de tanta insensatesa apresso el pas i em refugio en una llibreria propera, on l'atzar em fa a mans un exemplar de La dona dels meus somnis, de Massimo Bontmpelli, recull de relats que crec haver llegit temps enrere. Però l'hostil llibreter em fa fora a empentes, doncs diu que li taco els llibres de sang, i que faci el favor de marxar, que algú sense dits no pot comprar llibres en no poder passar les pàgines ni, pitjor encara, obrir la cartera per pagar la compra. Afortunadament he pogut amagar-me el llibre en una de les grosses butxaques de l'abric, i en una plaça propera li demano a la bella donzella que crec haver somniat que, si us plau, llegeixi per a mi.

I la bella donzella comença la lectura i la seva bonica veu em relaxa tant que començo a actuar d'esma, com qui repeteix uns actes mil cops assajats, fins que el fort estrèpit d'uns aplaudiments em fan veure a la gentada que tenim al davant, el més menuts asseguts al terra, d'altres en cadires plegables i no pas pocs dempeus rere els que seuen a les cadires. M'inclino amb cortesia com a mostra d'agraïment pel reconeixement rebut, i agafat de la mà de De, que és a la destra, i de la dona somniada, que és a la sinistra, repeteixo les inclinacions fins que els aplaudiments emmudeixen i comencem a recollir els estris que ens feien de decorat. Convenim amb De que ha de venir a sopar un dia a casa, que li prepararé aquella sopa de crancs que tant li agrada, i li preguem que transmeti les nostres salutacions a la seva encantadora esposa. I tant, i tant, em respon ell, fent-me l'ullet abans de fer-se fonedís en la gernació que ens envolta.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .