Dai kōzui (II)

Ningú no ignorava que el destí mossega. Però volien que el destí existís i que estigués establert, cas per cas, per a cada lloc, per a cada rei, per a cada any, per a tothom. Era molt millor viure empresonats pel destí que abandonats a les turbulències de l’atzar, el qual era el mal veritable no esmentat, el darrer terror, tant per als homes com per als déus. Són de nou aquestes paraules que l'autor, Roberto Calasso, fa dir a la veu narradora, Utnapixtim, segons traducció de l'italià de Carme Arenas, a La Tauleta dels Destins.

I qui diu destí diu seguretat, com qui diu atzar diu llibertat, talment Utnapixtim, tal vegada el mateix Calasso, versionés o avancés allò que, abans o després, va escriure Danilo Kiš a L'enciclopèdia dels morts

Shisha no hakkajiten

Però la gent s'estima més la seguretat que la llibertat i no aprecia l'insegur camí del canvi, escriu Danilo Kiš a L'enciclopèdia dels morts.

Llibertat o seguretat, com si fossin termes antitètics, com les dues opcions d'un menú, carn o peix, l'un o l'altre. I, evidentment, quan el comensal tria, acostuma a triar la seguretat o, si més no, la ficció d'una certa seguretat. És comprensible, la llibertat o, si més no, la ficció d'una certa llibertat, és quelcom fatigós i massa incert. La llibertat és exigent, demana una tria constant, un esforç continu, i viure, al cap i a la fi, cansa, de manera que més tard o més d'hora hom només aspira a seure i descordar-se les sabates. I és aleshores que sembla inevitable decantar-se per la seguretat o, si més no, per la ficció d'una certa seguretat.

Però en el fons tant és, al cap i a la fi, tant llibertat com seguretat només són paraules.

Tokoro de

L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.

Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.