Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

Dare mo ga kansen imasen

I del que de moment em sembla un reguitzell d'erudites notes a peu de pàgina, només en plau destacar una petita anècdota final, ja als títols de crèdit, on sota l'epígraf d'agraïments el director fa esment d'Andrei Tarkovski, doncs si d'alguna cosa ha fet gala el director al llarg dels anys, és d'una superba elació, no sempre mancada de fonament, que el fa semblar el que potser és, un ésser altiu i petulant, fatu i orgullós, talment ell es cregués ser qui no és, el favorit dels Déus.

Però si atenem a l'obra feta fins ara, també als riscos assumits i els resultats obtinguts, potser ningú com ell pot gosar comportar-se amb semblant altivesa i petulància, fatuïtat i orgull, amb el benentès que, tal com va dir aquell, ningú no és perfecte. Ni ganes.

Kochira wa Tarkovski-san desu

Dels dotze treballs que Andrei Tarkovski rodà al llarg de la seva vida, n'he tingut el goig de veure cinc, el darrer ahir mateix, Solaris, segons la novel·la homònima d'Stanislav Lem, a l'antic cinema Aquitània, l'actual Filmoteca. I al llarg d'aquests catorze anys (doncs el primer film de Tarkovski el vaig veure a finals de mil nou-cents noranta-quatre, també a l'antic cinema Aquitània, com els altres quatre), en seure a la butaca del cinema he restat més fascinat per les imatges que se m'oferien que capaç d'entendre el que veia. I sí, podria haver mirat de fer una mica de llum, preguntar o llegir alguna cosa, però saben... de vegades ja m'està bé no entendre-hi res, no fos cas que, en conèixer el truc, l'aparició del conill perdés tot el seu encís.

Machigai

Tal dia com avui, quinze de març de mil nou-cents noranta-tres, vaig veure per primer cop una pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908. Curiosament, Murnau fou el cognom que agafa un altre il·lustre, Friedrich Wilhelm Plumpe, quan ingressa a l’escola d’actors de Max Reinhardt, doncs sembla ser que a la família, de tradició industrial tèxtil, no els feia el pes la dedicació del seu fill al món de la faràndula. El 1919 Plumpe, per sempre més Friedrich Wilhelm Murnau, rodà la seva primera pel·lícula com a director, Der Knabe in Blau, avui dia perduda, i el 1922 el seu desè llargmetratge, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, potser la seva obra més coneguda entre el gran públic, però al meu parer una obra menor dins la seva filmografia, molt per sota de les obres de la seva etapa americana, especialment de Sunrise (1927) i Tabu (1931), rodada aquesta darrera en col·laboració amb el documentalista Robert Flaherty, autor de la mítica Nanook of the North (1922). Per rodar Nosferatu Murnau es traslladà a la ciutat de Lübeck, capital de Schlesweig-Holstein, al nord d’Alemanya, atret per les pintures que Edward Munch pintà a la ciutat durant la seva estada del 1903, especialment per la visió desassossegadora que Munch va aconseguir de les façanes d’un vell magatzem. El mil nou-cents setanta-nou Werner Herzog filmà una remake de la pel·lícula de Murnau a Delft, Holanda, ciutat que jo vaig visitar el desembre de mil nou-cents noranta-quatre, en les mateixes dates que a la Filmoteca de Catalunya es projectava tota la filmografia d’Andrei Tarkovski. Només vaig poder veure, el vint-i-vuit de novembre, poques hores abans d’agafar l’avió, Katok i skripka, la seva pel·lícula de graduació a l’escola de cinema VGIK. A Amsterdam, el quatre de desembre vaig veure Shadowlands, de Richard Attenborough, en versió original anglesa subtitulada en neerlandès, una mena de biografia de l’escriptor C.S. Lewis, autor de les famoses cròniques de Nàrnia i amic íntim de J.R.R.Tolkien, els llibres dels quals vaig llegir repetidament fa més de vint anys. No vaig entendre res de la pel·lícula, doncs jo hi anava per visitar l’edifici, el famós Cineac, construït per Jan Duiker, entre el mil nou-cents trenta-tres i el mil nou-cents trenta-quatre, en col·laboració amb el seu soci habitual, Jan Molema, ambdós arquitectes holandesos d’una independència exemplar que els allunyà de l’ortodòxia neoplàstica. I ja per acabar, només dir que al passadís de casa tinc penjada una reproducció de la pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908, i que avui dia el Cineac és un club musical, a on gustosament convidaré a una copa a qui tingui la paciència de malbaratar el seu temps corregint la dada errònia que hi ha en el text d’avui.