Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .