Nito monogatari

No només al principi, sinó també al llarg de pràcticament tota la narració, la veu narrativa és una, omniscient i externa, que explica amb poc o molt detall tot allò que l'autor troba necessari explicar. Però de cop, després de cinc-centes setanta pàgines (que no són poques), aquesta veu diu de dues en dues i de tres en tres, deixem cases enrere… I sí, diu deixem, no pas deixen, talment la veu es correspongués amb la d'alguns dels personatges que viatgen dalt del carruatge que fuig de París. I no, no és pas una errata, atès que al llarg de les dues pàgines que falten per finalitzar el capítol, el tretzè de la tercera part, es manté aquesta primera veu del plural que, no obstant això, desapareix en els dos capítols que resten per finalitzar la narració.

Potser només és que l'autor es deixa anar, que pres per l'emoció del moment opta per una primera persona del plural que ho inclou tot, personatges, autor, lectors, tots i tothom dalt del carruatge que fuig de París, que fuig del terror, que fuig de la utopia. Una primera persona que ens endinsa dins els pensaments del pragmàtic Carton, de la folla determinació d'una ciutadana o dels temors d'una apocada Lucie, talment tots, personatges, autor, lectors, ho veiéssim i ho sabéssim tot i poguéssim viure l'horror del moment, la paüra dels inclements idealistes que tot ho volen sacrificar a l'altar revolucionari.

O, més aviat, tan sols és que en faig un gra massa i sóc jo qui es deixa anar, pres pels meus habituals prejudicis.

Jesús-kun ni naritai desu ka

De vegades crec que em plauria ser el bon nen Jesús. Així seria adorat pels pastors, sí, però sobretot pels reis, ni que siguin de l'orient, i rebria el sempre llaminer or, que del pudent encens i de la pudenta mirra bé me'n puc estar. I seria també adorat per tota la beateria que omple esglésies i catedrals, i retratat per Caravaggio, Tintoretto, Velázquez o Doménikos Theotokópulos, dit el Greco. I cantat per cors i orquestres, segons les partitures d'aquell organista nat a Eisenach. I glosat pel versàire aquell a qui Dickens traduí a l'anglès no poques de les seves novel·les. I també, i perquè no dir-ho, tindria el goig de ser defensat a sang i foc per tots aquells folls que vestit de ferro cridarien el meu nom arreu, enmig del terror i el carnatge, esbudellant innocents i violentant donzelles.

Però d'habitud crec que no, que millor provar de ser aquell qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, i servar la meva admirable supèrbia en la més estricta de les intimitats.

Jarndyce-san no uchi (IV)

És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.

El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.

En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.

Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

Falukner-san no hon o mimashita

De vegades no entenc el que llegeixo. Ja d'infant molts cops no arribava ni a capir la trama argumental del llibre que tenia a les mans, i pàgina rere pàgina em feia un embolic monumental, de tal guisa que acabava jo el llibre tal com l'havia començant, ignorant del tot el que en ell es deia. En el meu descàrrec puc al·legar que llegia coses del tot inescaients per l'edat que aleshores jo tenia, i em recordo amb onze o dotze anys intentant desxifrar la traducció que feu Carner del Pickwick de Dickens sense ni ensumar que es tractava d'una obra de vis còmica, fent-me un embolic majúsculs amb els innúmers personatges de Guerra i Pau, o del tot al·lucinat davant la Metafísica d'Aristòtil, que vaig fer que em regalessin per un Sant Jordi, en una d'aquelles edicions de butxaca de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe. Amb el anys això ja ho he anat esmenant, i crec que ja sóc capaç d'entendre les trames d'allò que acostumo a llegir, tot i que de vegades no puc evitar la sensació de creure que hi ha quelcom que se m'escapa, especialment amb Faulkner i Joyce. I no parlo d'aquelles traduccions impossibles de Pedrolo, que en tres o quatre ocasions he acabat abandonant sense saber ben bé que estava llegint, sinó d'una de les lectures d'aquest estiu, El llogarret, traduït per na Maria Iniesta i Aguiló, que si bé m'ha resultat plaent i crec haver entès tots els fets en ell narrats, no puc evitar de tenir aquella desagradable sensació de restar convençut que se m'escapa el més important, quelcom que no arribo ni a ensumar, talment com quan tenia onze anys.

Kochira wa Bemis-san desu

El vuitè capítol de la primera temporada de The Twilight Zone, titulat Time Enough at Last, és protagonitzat per un tal Heny Bemis, discret i poc eficient treballador de banca, alhora que patològic i compulsiu lector, que en tot moment llueix unes grosses ulleres de cul de got que li distorsionen la mirada. A la primer escena del capítol, el tal Heny Bemis atén a una clienta que sembla fer un reintegrament d'efectiu, alhora que sobre les seves cames doblegades sosté un exemplar obert del David Copperfiled. Però no només literatura llegeix el tal Henry Bemis, sinó tota mena de lletra impresa que es trobi al seu davant, com ara premsa, fulletons publicitaris, llistes de la compra o, fins i tot, butlletes de loteria o embolcalls de goma masticatòria. Com és fàcil suposar, aquesta seva addicció li causa no poques dificultats, tant a la llar com a la feina, on sovint és advertit per uns superiors enutjats pels seus constants errors i distraccions. Però una feliç avinentesa s'esdevé, i la humanitat resta de sobte extingida per causa d'un desastre nuclear. Tota? no pas, doncs el tal Henry Bemis es trobava dins la cambra cuirassada del banc en el moment del desastre, i aquesta avinentesa, a parer dels guionistes de la sèrie, l'eximeix de l'extinció. Sol al món, el tal Henry Bemis creu poder atènyer la felicitat, doncs lliure de tota obligació podrà dedicar tot el temps que li resti a la seva patològica passió, la lectura. D'aquesta guisa, el tal Henry Bemis es desplaça a les ruïnes de la biblioteca municipal, on es traça un ambiciós i detallat pla de lectura. I un cop es disposa a començar la que es promet ininterrompuda lectura de les grans obres de la literatura universal de tots els temps, un petit accident s'esdevé, no més que una minúcia, les seves ulleres cauen i s'esbocinen, moment en què l'espectador s'adona amb tota cruesa de la curtesa de vista del tal Henry Bemis, curtesa de vista que l'incapacita per tota activitat lectora. És aleshores que la càmera s'allunya i ens ofereix una trasbalsadora imatge final del tal Henry Bemis, que desesperat fa tentines entre les piles de llibres classificats.

Darrera imatge que en fer-ne jo la coneixença en els anys de l'adolescència em prenia al peu de la lletra, talment el tal Henry Bemis tingués o hagués tingut alguna mena d'existència i fos mereixedor de la meva sempre prescindible pietat. Avui per avui, potser més ben entesa la història, o potser no, tota la pietat és per mi.

Kōryōkan

Bleack House és el títol original d'una de les grans novel·les de Charles Dickens. Casa desolada fora la traducció literal d'aquest títol original, i el casalot fou la traducció que Xavier Pàmies ens oferí farà ja cosa de quatre anys. Tot un encert, convindran amb mi, tal com manifestaren en el seu moment els opinadors professionals de casa nostra, quan tocà omplir papers amb els panegírics de torn.

Només afegir, si em permeten el mestretitisme, que aquests dies hi ha a Londres una exposició sobre la visió que Dickens ofereix de la ciutat de Londres a la seva obra, i sobre com la ciutat de Londres inspirà l'obra de Dickens. Si més no, això és el que he pogut llegir en un article del suplement de cultura d'un diari força nostrat, que fa referència en un parell d'ocasions a Bleack House, no pas, és clar, amb el seu títol original, sinó amb la seva traducció literal, casa desolada, doncs, per què un redactor d'un suplement cultural hauria de saber res del que he resumit en el paràgraf anterior?

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.