dissabte, 5 de setembre de 2015

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.